Soledat en l’era digital

06/04/2022

Vivim en l’era digital, una època en que la societat està plenament interconnectada amb infinitat de possibilitats d’interacció amb qualsevol racó del món.

Podem relacionar-nos amb qui vulguem, en el moment que vulguem sense importar la distància, però és precisament en aquest moment de màxima connexió quan més d’un 40% dels adolescents diuen sentir-se sols, el doble que fa 15 anys. Què està passant? Per què cada cop hi ha més joves que es tanquen a les seves habitacions i socialitzen de manera virtual a través de pantalles de mòbils i ordinadors? 

La solitud a les xarxes

Si no fa tants anys qualsevol adolescent havia de sortir al carrer per socialitzar, actualment només el 25% dels joves es troben a diari amb els seus amics, la meitat del que ho feien abans de la irrupció de l’era digital. La soledat comença a ser un problema cada cop més generalitzat i Hugo Valenzuela, professor d’antropologia a la UAB, explica que hi ha estudis sociològics que diuen que a EEUU, Noruega, Espanya i altres països occidentals, el problema de l’aïllament i la solitud és un dels grans reptes que han d’assumir les societats. I això també passa amb els nostres joves.

Els joves estan canviant l’activitat social per l’interacció amb pantalles de mòbils i ordinadors i l’adolescent espanyol és precisament el més addicte de tot Europa a la xarxa amb un 21,3% quan la mitjana europea se situa en un 12,7%.

Un 44% dels joves diuen que es connecten per no sentir-se sols, però no són conscients de que precisament les xarxes són les que provoquen més solitud, i una conseqüència encara pitjor: l’aïllament social. "El cos està al món real però la nostra ment està focalitzada en una altra cosa. La pantalla ens tanca dins d’una bombolla digital completament virtual que ens empresona d’alguna manera", diu Julien Mauve, fotògraf especialitzat en la relació entre solitud i pantalles.

Un adolescent sol és un adolescent de risc

Malgrat qualsevol jove o adolescent està exposat al perill de les xarxes, Josep Matalí, cap de Psicologia Infantil i Juvenil de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, explica que “hi ha un grup de població que és més vulnerable. Poden ser adolescents que vinguin de situacions prèvies amb dificultats de relació, per timidesa, perquè han perdut els amics en un moment determinat, perquè tenen un trastorn d’ansietat o perquè és algú a qui li han passat coses o té trastorns mentals previs que poden fer que es quedi refugiat en el món online perquè allà se sent més segur, més confortable i més còmode. Aquí és on comencem a tenir una situació més problemàtica". 

Aquest és el cas de la Laura, una adolescent que va passar dos anys i mig tancada a casa. “Només socialitzava amb el mon virtual, diu la Laura, em tancava a casa perquè sabia que era un lloc segur. Tenia por que em jutgessin i m’anava tancant. Però arriba un moment en que la soledat és molt gran i et preocupes de que no hi hagi ningú. El joc i les xarxes et calmen al principi però després et destrueixen". 

Josep Matalí explica que "el fet de reconèixer que estàs sol, és reconèixer un fracàs, arribes a pensar que “alguna cosa has fet malament”. Pots tenir 1.000 persones agregades a Instagram però després vols sortir a donar una volta i no tens a ningú. Això va associat a sensacions de rebuig, de soledat, de no pertinença". 

Quan el joc esdevé una addicció

El joc en línea és gratuït, tothom hi pot accedir i els joves cada cop passen més hores jugant. Els infants troben en la pantalla un mètode d’evasió, de relaxació, de benestar fals. Es com quan algú està malament i beu alcohol.

El Dr. Josep Matalí explica que a partir de 2009-2010 van començar a aparèixer a les consultes un degoteig de demandes de tractament. Actualment es donen un 60% de demandes d’addiccions comportamentals enfront d’un 40% d’addiccions a substàncies. I el més preocupant és que les edats d’inici de l’ús de pantalles han anat baixant molt. 

L’ús del joc genera plaer, de la mateixa manera que podria generar-ho el consum d’una substància com la cocaïna. Això produeix un increment de la dopamina. Però què passa quan deixa d’entrar dopamina al cervell, quan el jove deixa de jugar o de consumir?  Aleshores el cervell percebrà que hi ha una sèrie de receptors que no estan saciats i necessitarà tornar a jugar o consumir per tornar a entrar dopamina.

A l’addicte al vídeo joc se l’ha de tractar igual que a l’addicte a les drogues. Es un tractament cap a l’abstinència total i no tornar a jugar. El problema és que quan veiem algú consumir droga sabem que és dolent, està estigmatitzat i no ens agrada. En canvi, el consum del mòbil el veiem com una cosa normal i no detectem l’abús com una cosa dolenta, diu Marc Masip, psicòleg i director de Desconect@.

 

“Es una addicció i per les famílies és un drama perquè no la poden controlar. Necessitem una intervenció i el primer pas és l’allunyament. L’hem de “separar de la droga”. I això a vegades comporta un ingrés hospitalari", diu Montse Pàmies, Cap de Psiquiatria Infantil i Juvenil Hospital Parc Taulí de Sabadell.

El cas de Xina

Alguns països ja estan veient els estralls que aquest ús de les pantalles està generant en els seus adolescents. Aquest és el cas de la Xina, on el govern ha llançat una croada oberta contra els jocs en xarxa, una afició a qui acusen d'haver esdevingut addicció entre els més joves, i on les autoritats han decidit intervenir prohibint que els menors dediquin més de tres hores setmanals a una activitat que qualifiquen com a “droga electrònica” entre els més joves. 

Efectes positius

Però no tot és negatiu, un ús adequat de les pantalles també pot comportar beneficis. Carles Sora, director del Centre de la Imatges i la tecnologia de la UPC afirma que "hi ha molts estudis que demostren que les interaccions que es generen en l’entorn digital afecten de manera positiva en interaccions en el món real. S’han comprovat millores demostrades en capacitats cognitives, en la capacitat de càlcul, en la capacitat de dimensionar l’espai, o fins i tot de relacionar-se amb els altres"

Com hem d’apropar els infants a les xarxes

Fins als dos anys els infants no haurien de tenir contacte amb cap dispositiu digital. Fins als 5-6 anys no seria recomanable exposar-los més d’una hora i mitja al dia perquè estan en un procés de desenvolupament de la retina, i experimentant amb la motricitat fina. A partir d’aquí l’apropament hauria de ser gradual i controlat sota una supervisió parental

També cal afegir que a poc a poc comencen a sorgir moviments contraris a aquest ús abusiu de les pantalles. Es destacable que els propis creadors de Silicon Valley han decidit portar als seus fills a escoles analògiques i els tenen prohibit l’accés al mòbil.

Accés a la font de consulta:

Solitud, la pandèmia de l’era digital. TV3.