Com abordar amb els infants la sobreinformació que els arriba sobre un accident amb múltiples víctimes

Ingeborg Porcar. Directora de la Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de Barcelona (UTCCB)

24/03/2015

Quan es produeix una accident greu, amb múltiples víctimes, com el de l'accident d'avió de Germanwings, es genera una sobreinformació i una allau d'imatges dels quals difícilment podem protegir als nostres fills i que, per tant, hem de gestionar de forma proactiva.

Fins fa relativament poc temps, es considerava que els nens i nenes menors de 8 o 10 anys, i especialment aquells en edat preescolar, quedaven al marge de possibles efectes negatius d'aquestes informacions, "protegits" per la seva relativa immaduresa cognitiva. Però estudis realitzats en els últims 10 anys han demostrat justament el contrari i han permès entendre per què.

Aquesta situació de sobreinformació reuneix dues característiques importants:

Està present en tots els espais de la vida: a les portades de la diaris, que reprodueixen fotografies a gran tamany i que es veuen en qualsevol quiosc, al carrer, de camí a l'escola, del parc, en qualsevol televisió, i no només a l'hora de les notícies, sinó de forma molt reiterada a gairebé qualsevol hora, fins i tot a la ràdio, a la qual habitualment ni nosaltres ni els nostres fills presten tanta atenció, però que aquests dies repeteix una i altra vegada l'última hora i el balanç de víctimes produïdes i l'evolució dels ferits.
Mostra imatges i informacions que suposen un repte cognitiu per als nens menors de 8 anys i que, per aquest motiu, poden resultar amenaçadores per a ells. Un nen en edat preescolar no sap entendre que, tot i que vegi una i altra vegada les imatges del moment de l'accident, aquest només es va tenir lloc una sola vegada. Tampoc sap valorar si aquest tipus d'accidents ocorren sovint i si ha estat a prop o lluny de casa. Però potser el més important és que les informacions li confronten amb el dolor, amb la idea de la mort i del patiment físic, cosa que, depenent de la seva edat, potser no havia pensat encara.

Des d'aquesta perspectiva, és més que aconsellable que les famílies ofereixin als nens un marc de referència per entendre allò que estan veient, per poder abordar els seus dubtes i les seves pors i per tranquil·litzar-los.

Com saber si és millor parlar del què ha passat o no fer-ho?

Encara que improbable, pot passar que els nostres fills no hagin tingut contacte amb les imatges de l'accident o no s'hagin adonat de la seva gravetat. En aquests casos, realment seria contraproduent abordar el tema, perquè podríem generar una inquietud innecessària.

Per tant, aconsellem preguntar als nens si darrerament han vist alguna cosa a la televisió o als diaris que els ha cridat l'atenció. O, en el cas de nens d'entre 6 i 8 anys, si saben el que ha passat recentment en el cas de l'accident d'avió. En cas afirmatiu, continuarem parlant amb ells sobre el que ha passat.

En cas contrari, no ho abordarem directament. Els direm que hi ha hagut uns problemes (sense especificar) i que alguns adults i nens més grans han estat veient la televisió i informant-se. Però que aquestes informacions a vegades confonen a nens de la seva edat. I que per això els aconsellem que sempre que alguna notícia els cridi l'atenció ens preguntin per a que ho puguem parlar entre tots.

Com abordar el tema?

Preguntes com les següents poden ajudar-nos a guiar la conversa amb els nostres fills:

Què has vist?

Què creus que ha passat?
Quina foto (imatge) t'ha cridat l'atenció?
Tu saps el que és un accident?
I per què penses què ocorren els accidents?
Saps on ha passat? Això és a prop o lluny d'aquí?
Coneixes algú que hagi tingut un accident?

La idea subjacent a aquestes preguntes és avaluar quina informació té el nen i com l'ha interpretat. Només així podrem tranquil·litzar i corregir o complementar la seva visió sense afegir preocupacions o informacions que ell encara no ha entès o pensat.

Quina és la millor manera de respondre a les preguntes que ens fan els nostres fills?

La millor manera de donar resposta a les preguntes i als comentaris dels nostres fills suposa respectar els següents principis:

Respondre a totes les inquietuds i comentaris que ens facin els nens, sense valorar el seu contingut i amb màxim respecte pel que han pensat i els inquieta .

Tractar, sempre que es pugui, de tranquil·litzar als nostres fills, fent-los veure que els accidents no són freqüents i molt menys són sempre tan greus com el que ens ocupa. En aquest sentit, poder referenciar a algú que va tenir un accident i que ara està bé ajuda molt a reduir les pors.
Subratllar sempre la disponibilitat d'ajuda en la nostra societat: si ens passa alguna cosa hi ha moltes persones que ens ajuden (la policia, els bombers, les ambulàncies, etc.).
Ser absolutament honestos amb les nostres respostes: si fem falses promeses als nostres fills, aquests es sentiran enganyats. En el cas dels accidents, això suposa explicar que els adults que els porten amb cotxe van amb molta cura i que per això també és important portar els sistemes de retenció infantil i els cinturons sempre ben posats. Però no els podem prometre que mai tindrem un accident.
Respondre només al que ha preguntat o comentat nostre fill, sense anar més enllà, ja que amb això podríem estar generant nous dubtes o pors. Però mai hem de deixar preguntes sense contestar.
Hi ha una pregunta que sol presentar dificultats quan les famílies aborden aquests temes amb els seus fills. És la referida a la culpa, a la responsabilitat de l'autor de l'accident. És aconsellable evitar aprofundir en aquesta qüestió. Als nens els preocupa saber si podem evitar tenir un accident o no podem. I tenir coneixement que hi ha conductors negligents i imprudents és amenaçador, fins i tot per als adults. Per tant, suggerim comentar que perquè es produeixi un accident han de passar diversos errors i tots alhora i que per això és complicat saber si es podria haver evitat.

Quines preguntes solen ser les més habituals?

Per preparar-nos per parlar amb els nostres fills, podem reflexionar prèviament sobre les preguntes que habitualment formulen els nens:

Fa molt mal tenir un accident?
On porten els nens i les altres persones que tenen ferides?
Si els metges sempre ens ajuden i ens curen, per què s'han mort aquestes persones? És que no hi havia metges ni hospitals?
On van les persones que es moren?
Què és morir-se?
Hi ha nens que s'han quedat sense pare o sense mare? Qui en té cura llavors?
Nosaltres podem tenir un accident?
Tu et pots morir?

Potser pugui semblar una mica amenaçador parlar amb els nostres fills de successos tristos i traumàtics com els accidents. I ens pot donar la sensació que parlar d'aquestes qüestions genera pors.

Tinguem en compte dues idees al respecte:

Quan un nen té preguntes i no sap o no pot trobar respostes, se les dóna ell mateix o ho parla amb altres nens de la seva edat. I les respostes que construeix sense ajuda d'un adult sempre són més amenaçadores que les que podem donar-li nosaltres, els adults, des de la comprensió del que els inquieta.

Si el nostre fill és petit, aquesta sigui potser la primera vegada que s'enfronta al dolor humà. Però no serà l'última. Acompanyar-lo i ajudar-lo a entendre què passa quan la vida ens planteja situacions dures és modelar la seva resposta davant la vida i preparar-lo per al futur.

Article realitzat per la UTCCB:

La Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de Barcelona (UTCCB) és el centre de prevenció i gestió de situacions crítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que ofereix intervenció psicològica especialitzada a individus, grups i organitzacions en l'abans, el durant i el després d'un esdeveniment traumàtic.

UTCCB:

Campus UAB - Facultat de Psicologia. 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Barcelona.
Tel. 900 10 15 80 / International calls: 93 581 37 04 / Email: info@utccb.net