Contes

 Ona sempre acabava per cridar "No ho puc fer!", al mateix temps que deixava anar el pinzell, la pispa pastissera o la raqueta. Per a Ona, les coses o es feien perfectes, o no es feien. Així que a poc a poc va deixar de fer coses que realment li agradaven perquè no sortien com ella volia. Un dia, algú li va demanar a Ona que l'ajudés amb una tasca molt senzilla, no havia de sortir perfecta, ni era complicada. De fet, fins i tot podia fer-ho malament!

En Pau era un nen molt impacient que odiava haver d'esperar, no ho suportava! I quan la seva tieta li va dir que aviat li arribaria un paquet des de la Xina, en Pau anava cada dia a l'oficina de correus per rebre el paquet. Aviat es va adonar que la paciència era una gran qualitat a conrear, perquè les presses i la impaciència eren molt males companyes.

La Lia i la Mia eren dues germanes bessones que tot el dia estaven barallant-se, discutint-se i competint per tot, però clar, és que tothom les havia estat comparant sempre i havia arribat un punt que se sentien rivals. Un dia però, la Berta, la nena de classe a la qual tothom li tenia por, li va proposar un joc a la Lia que va acabr molt malament: la Lia va acabar d'urgències a l'hospital! A partir d'aquell moment, les dues germanes van aprendre el valor de l'amistat, a estimar-se i a compartir les coses en comptes de competir.

Àlex desitjava amb totes les seves forces tenir un mòbil, i quan ho va aconseguir se sentia el noi més afortunat del planeta, i també el més admirat, perquè al principi era l'únic de la seva classe que tenia mòvil. Aviat va canviar la situació, i l'Àlex va deixar de ser l'enveja del cole per ser un objectiu de burles constant. Què va fer amb el seu mòbil per acabar així?