Contes

Érase una vegada un regne i el seu exèrcit, format per homes forts i victoriosos en combat, excepte per un dels soldats. Toni, que era prim, quin i una cosa distreta; però no per això menys valent. I com en tots els regnes, tenien un enemic. Un enorme i temible ós, que robava tota la mel dels terrenys del regne, deixant al poble sense postres que preparar.

 Ona sempre acabava per cridar "No ho puc fer!", al mateix temps que deixava anar el pinzell, la pispa pastissera o la raqueta. Per a Ona, les coses o es feien perfectes, o no es feien. Així que a poc a poc va deixar de fer coses que realment li agradaven perquè no sortien com ella volia. Un dia, algú li va demanar a Ona que l'ajudés amb una tasca molt senzilla, no havia de sortir perfecta, ni era complicada. De fet, fins i tot podia fer-ho malament!

En Pau era un nen molt impacient que odiava haver d'esperar, no ho suportava! I quan la seva tieta li va dir que aviat li arribaria un paquet des de la Xina, en Pau anava cada dia a l'oficina de correus per rebre el paquet. Aviat es va adonar que la paciència era una gran qualitat a conrear, perquè les presses i la impaciència eren molt males companyes.

La Lia i la Mia eren dues germanes bessones que tot el dia estaven barallant-se, discutint-se i competint per tot, però clar, és que tothom les havia estat comparant sempre i havia arribat un punt que se sentien rivals. Un dia però, la Berta, la nena de classe a la qual tothom li tenia por, li va proposar un joc a la Lia que va acabr molt malament: la Lia va acabar d'urgències a l'hospital! A partir d'aquell moment, les dues germanes van aprendre el valor de l'amistat, a estimar-se i a compartir les coses en comptes de competir.