Vivir para siempre

Guió: Gustavo Ron. Intèrprets: Robbie Kay, Alex Etel, Ben Chaplin, Ella Purnell, Emilia Fox, Greta Scacchi. 90 min. Joves.

Format en la London Film School, Gustavo Ron (Madrid, 1972) va debutar el 2006 amb Mia Sarah, l'última pel·lícula de Fernando Fernán Gómez. En el seu segon llarg metratge, rodat en anglès, ha polit el seu estil amb un toc indie, fresc i despreocupat, característic de grans tragicomèdies recents, com Pequeña Miss Sunshine o Juno.
A partir de la novel·la Ways to Live Forever (titulada en castellà Esto no es justo), de l’anglesa Sally Nicholls, el guió del propi Rom relata les aventures de Sam, un vitalista i imaginatiu nen anglès d’onze anys, que pateix una greu leucèmia, i al qual els metges ja han posat data de caducitat. Els seus pares i el seu germà petit no saben gaire bé què fer; però Sam no perd l’ànim: escriu un diari i filma vídeos sobre les seves vivències quotidianes amb l’ajuda de la seva àvia, d’un altre noi amb leucèmia, de la terapeuta d’ambdós i d’una noia que li agrada. En aquest material, Sam i el seu amic intenten trobar respostes a les grans preguntes mentre gaudeixen de la vida, convertint en una aventura cada un dels pocs moments que els queden, ja que és molt llarga la seva llista de coses per fer abans de morir.

Com en Mia Sarah, destaquen la música (César Benito), el muntatge (Juan Sánchez), la fotografia (Miguel P. Gilaberte) i les interpretacions, especialment les dels joves Robbie Kay i Alex Etel, que, malgrat l’estirada que ha fet, conserva la innocència i el carisma que va mostrar al paper protagonista de Millones. Per la seva banda, la hipnòtica posada en escena permet el salt fluid de la comèdia més hilarant al drama contingut, i d’aquest a la tragèdia, amb moments d’enorme emotivitat.

Alguns potser trobin la pel·lícula massa sentimental, però d’altres agrairan que jugui fort quan vol fer riure o plorar. A més, Vivir para siempre mai no es queda en els sentiments: desenvolupa una profunda reflexió sobre el sentit de la vida, la mort i el sofriment, així com una reivindicació de l’alegria de viure en les antípodes de l’hedonisme materialista i una exaltació de la família com a nucli de solidaritat. En aquest sentit, es pot destacar l’arc dramàtic del personatge del pare, des de la seva incòmoda passivitat inicial fins al commovedor desenllaç.