La tortuga Tomasa i el conillet que corria massa

En el conte d’aquest mes, escrit per Isabel Martínez Fernández, coneixerem al Maties, un conill que sempre corre i a la Tomasa, una tortuga que li ensenyarà a anar més a poc a poc i a gaudir el paisatge.
Hi havia una vegada, en un país molt llunyà un bosc on vivien feliços molts animalets, entre ells el Maties, un conillet molt entremaliat que es passava el dia corrent d’aquí cap allà, sempre atabalat i sense parar atenció en res.

Al matí la seva mare sempre el despertava amb temps suficient perquè el Maties pogués vestir-se, esmorzar, rentar-se les dents i anar a col·legi sense presses. Però el Maties preferia dormir fins a última hora, vestir-se ràpidament, esmorzar en dues mossegades, no rentar-se les dents i anar al cole a tota velocitat, tot empenyent la gent que es trobava pel camí.

Un dia, just abans d’arribar a l’escola, corrent a tota velocitat com sempre, el Maties no va veure la Tomasa, una tortuga que anava a la seva classe i que, com cada dia, arribava sola a l’escola. Va ensopegar amb ella i va caure. Es va aixecar molt enfadat i li va dir:

- Mira per on vas!. No veus que no pots anar tan a poc a poc pel mig del camí?

I la Tomasa, estranyada li va preguntar:

- Que miri jo per on vaig? Ets tu qui va sempre corrent sense fixar-se en res. A més, m’has fet mal i ni tan sols m’has demanat perdó.

- Deus estar de broma! – li va dir el Maties -Demanar-te jo disculpes a tu? Si he sigut jo qui ha caigut per culpa teva.

La senyoreta Carmeta, que va veure tot el que havia passat, els va demanar que passessin al seu despatx: -Maties - li va dir la senyoreta- veig que t’has apuntat a la carrera per parelles que ha organitzat l’escola amb motiu del dia de l’esport, però que t’has apuntat sol. I també he vist que tu, Tomasa, no t’has apuntat.
- Senyoreta – va dir el Maties - jo no necessito ningú per guanyar la carrera. Tenir una parella només em trauria temps si l’he d’anar esperant. I deu estar de broma quan li ha dit a la Tomasa que s’apunti a la  carrera!  Les tortugues no poden córrer i només entorpirien la resta de participants!

- Maties, veig que estàs molt equivocat – li va dir la senyoreta - i per això vull que tots dos feu un equip a la cursa.

- Què jo faci equip amb qui?-  preguntà molt esverat el Maties - Amb la Tomasa? De cap de les maneres! Jo correré sol, no necessito ningú i menys aquesta tortuga.

- Escolta, conill presumit, jo tampoc vull fer un equip amb tu – li va dir la Tomasa molt enfadada.

- Maties, Tomasa, no hi ha res a discutir: fareu equip en la carrera del dia de l’esport.

- Però senyoreta!- Es van queixar tots dos a la vegada.

El dia de la carrera va arribar i la Tomasa i el Maties s’havien posat malalts molt “sospitosament”. La senyoreta, que ja s’ho imaginava, va anar a casa de tots dos a buscar-los: -Vinga!, no vull excuses. Us esperen a la carrera.

L’esquirol Robert va donar la sortida des del seu arbre i tots els participants van sortir corrent. Tots menys el Maties i la Tomasa, que feia el que podia, però que avançava molt a poc a poc.

- Per què la senyoreta m’ha obligat a córrer amb aquesta tortuga? – Es va queixar el Maties.

- Mira Maties, aquesta situació tampoc m’agrada a mi: em poses nerviosa. Així que ens haurem d’aguantar tots dos i millor que no ens queixem.

- I a sobre, no tinc ni idea d’on estem, va dir el Maties. No he passat mai per aquest camí i no sé si em perdré.

- Però què dius ara que no has passat mai per aquest camí? – li va preguntar la Tomasa. Però si és el camí que fas tots els dies per anar a l’escola.

- Eh?- es va estranyar el Maties. Jo no he vist mai aquest camp de flors ni aquest rierol tan bonic que tenim al costat!.

- Perquè no t’hi fixes! – exclamà la Tomasa. Vas sempre corrent a tot arreu i no et fixes mai en res!.

- Ostres! Tampoc m’havia fixat en tots els arbres que hi ha, ni en el cant dels ocellets. Sembla que ens saludin!.

- I tant que ens saluden – va dir la Tomasa - però em saluden a mi, que cada mati fem petar la xerrada una estoneta abans d’anar al cole.

- No sabia jo les coses maques que em perdia anant sempre corrent – va dir el Maties mentre no deixava de mirar-ho tot al seu voltant.

I mentre seguien caminant, la Tomasa no es va fixar on trepitjava i es va enganxar una pota amb una trampa que havia amagada entre unes herbes.

- Socors! – va cridar la Tomasa. M’he enganxat la pota amb aquesta trampa i no em puc deslligar!.  

- Tranquil·la Tomasa, jo t’ajudaré - li va dir el Maties. Amb les seves llargues dents va rosegar la corda fins que la va trencar i la Tomasa va quedar lliure.

- Oh!, gràcies Maties – li va dir la Tomasa -, m’has ajudat molt. Si no fos per tu, encara estaria lligada en aquesta trampa.

- I si no fos per tu, Tomasa, jo encara aniria corrent a tot arreu i no m’adonaria de totes les coses que em perdo.

I parlant, parlant la Tomasa i el Maties van arribar junts a la meta. No van guanyar la copa, però van guanyar quelcom molt més important: l’amistat.

Des d’aleshores el Maties es desperta sempre abans que l’avisi la seva mare, es vesteix, esmorza a poc a poc - mastegant bé les pastanagues que li porta cada matí el seu pare acabades de collir -, es renta les dents i de camí a l’escola s’atura sempre una estoneta a parlar amb els ocellets, que ara també són amics seus. I la Tomasa, per la seva part, ja no va sempre sola a tot arreu. Sap que cada matí el seu amic Maties l’espera per anar junts al cole.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí que aquest conte s’ha acabat.

Autora: Isabel Martínez Fernández.