• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

Número 9

Número 9
14/02/2010

Director: Shane Acker. Guió: Shane Acker, Pamela Pettler. Veus: Elijah Wood, John C. Reilly, Jennifer Connelly, Crispin Glover, Martin Landau, Christopher Plummer. 79 min. Joves. (V)
Les primeres imatges de Número 9 són encisadores: unes mans donen les últimes puntades a un ninot humanoide tosc i petit que té uns grans ulls metàl·lics, mentre una veu trista lamenta el que ha passat i afirma que la vida ha de continuar. Poc després el ninot pren vida i comença a explorar el món, gris, en runes, desolat. El ninot, amb un número 9 pintat a l’esquena, està tot sol.

Som al davant d’una obra hipnòtica, una pel·lícula que inquieta, sorprèn, captiva i commou, malgrat que el seu contingut ─aparentment─ és mínim. Tècnicament és una feina extraordinària: es pot dir que és una obra realitzada amb tècnica stop motion, i no d’animació per ordinador.

Els ninots tenen un acabat perfecte, semblen vius. La història es narra gairebé sense paraules, especialment la primera meitat, dedicada a presentar el món i els pocs éssers que el poblen. La càmera (parlem de càmera tot i tractar-se d’una cinta d’animació) aconsegueix que l’espectador es fiqui a la història, s’imita un rodatge tradicional, escollint amb cura cada pla, cada moviment, tots amb una finalitat determinada. Els colors, de gamma limitada però intensa, ajuden a donar força al text, que interpreten amb solvència un grup de grans actors, amb veus expressives que realcen als personatges.

Aquest llargmetratge neix d’un curt homònim del propi Acker, que va ser candidat a l’Oscar el 2006, amb una realització complexa, que va suposar més de quatre anys de feina. Ambdós films comparteixen una visió fatalista del món futur, descrit amb estètica retro, entre el misticisme i el mecanicisme victorià.

El llargmetratge explica com s’arriba a aquesta situació i qui són els ninots, ara plens de vida i personalitat pròpia. Per a molts crítics, la història és insuficient. No comparteixo aquesta opinió, encara que és cert que podria ser més rica; però és el que és: un gran espectacle, cinema pur, que demostra que la tecnologia digital és una eina amb la que l’artista pot fer meravelles ─i un realitzador mediocre, productes mediocres.

Una obra, en resum, de gran brillantor visual, que parla de la humanitat i de les seves millors qualitats. Encara que la puguin veure joves ─des dels 10 anys─ serà més apreciada pels adults. Em dóna la sensació que el tràiler promocional revela en dos minuts misteris i preguntes que es plantegen en la primera meitat de la cinta i que l’altra meitat s’esforça a respondre. És millor no veure’l.

Etapa: 

Comparteix