El Jordi i la oreneta

L'Observatori FAROS publica un conte escrit per un pare d'un pacient de l'Hospital San Joan de Déu, en el qual es potencia el valor de l'amistat, en aquest cas, entre un nen ingressat i una oreneta que visita sovint la finestra de la seva habitació.
Hi havia una vegada un nen que va néixer, com diu la cançó, “cap al vint de març”, tot just quan comença la primavera, es veuen les primeres flors i les formigues surten en fila del formiguer, en busca dels primers aliments. El Jordi, que és el protagonista d’aquest conte, va venir al món amb un cor molt petit, un cor que no estava fet del tot. Per això estava en un hospital. Allà va fer molt amics i tots tenien coses sense acabar: l’Anna era molt petita, el Lluís era tot vermell, el Pol era molt blanquet i es passava el dia amb unes ulleres de sol i l’Ismael sempre demanava sucre. Tots tenien alguna cosa especial.

Un dia, de sobte, va aparèixer una oreneta vinguda de terres llunyanes, que volava a prop de l’hospital. Ràpidament ella i el Jordi van van veure que tenien coses en comú: a l’oreneta també li faltava alguna cosa. L’any passat, quan ella havia marxat perquè començava el fred, va deixar la seva caseta, que estava a sobre de la finestra de l’hospital; aquell lloc li agradava molt, perquè sempre veia nens petits que entraven tristos  i sortien molt contents; a més, els metges i infermeres  cuidaven molt bé els nens. També hi havien pallassos i cada divendres dues noies passaven per les habitacions amb guitarres, flautes i un carro ple d’instruments estranys i feien música pels nens. Per això, l’oreneta tornava a aquell lloc, any rere any. Però aquest any, quan va arribar a la  finestra  de  l’hospital,  no  va  trobar  la  seva  caseta.  Tot  volant  i  cantant,  l’oreneta  va començar  a  fer  de  nou  el  seu  niu  al  costat  de  la  finestra  mentre el  petit  Jordi  estava dormint.

Ben aviat el Jordi i la oreneta es van fer molt amics. Mentre l’oreneta volava i cantava, el Jordi  l’anava mirant i escoltant. Mica en mica  el  niu  de  l’oreneta  s’anava  fent  gran  i  gran,  al mateixtemps que el Jordi i els seus amics anaven creixent. Van passar dies i setmanes, fins que un matí, un metge despentinat, va emportar-se al petit Jordi per veure quina forma tenia el seu cor i així, arreglar-ho per sempre.

Llavors  les hores  es  van  fer molt  llargues  i per  fi  el metge despentinat  va  sortir  i  va explicar als pares que el petit cor del Jordi s’havia curat i que, en pocs dies, podria anar cap a casa   amb  les seves germanes Anna i Mireia. Aquell dia  tots van ser  feliços. Ja podien sortir junts de l’hospital i tornar a casa! De sobte, l’oreneta, que ho estava veient tot des de la finestra, va sortir a dir adéu al seu amic Jordi, cantant i volant. El Jordi, content, va mirar cap a dalt i va veure que per fi l’oreneta havia acabat el seu niu, amb la mateixa forma del petit cor que li havien fet al petit Jordi.

I  la cançó de  l’oreneta deia: “Adéu Jordi, que siguis feliç amb el teu nou cor, vine’m a veure quan vulguis, sempre serem amics”. I...Vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí aquest conte que s’ha acabat.