Coco

• Títol: Coco 
• Guió: Adrian Molina, Matthew Aldrich
• Direcció: Lee Unkrich
• Veus en la versió original: Anthony Gonzalez, Gael Garcia Bernal, Benjamin Bratt, Alanna Ubach
• Música: Michael Giacchino
• Producció: Darla K. Anderson
• Gènere: animació familiar
• Edat: a partir de 6 anys
• Temàtica: perseguir un somni, família, tradicions, alzheimer

Coco, la meravellosa pel·lícula de Disney-Pixar, que fa homenatge a la tradició mexicana del Día de los Muertos, dóna per enfocar una ressenya des d’una àmplia i variada perspectiva temàtica: el conflicte entre infant i família per decidir el propi destí, la vida després de la mort, la destrucció de l’ànima a causa d’una ambició desmesurada, etc. 

Cal centrar-se, però, en un aspecte que travessa tot el film, tot i que no n’és el tema central, sinó que forma part d’una de les subtrames. Ens referim a l’Alzheimer, la malaltia que afecta el personatge de Mama Coco, besàvia del protagonista de la història, el jovenet Miguel. I, en concret, sobre el vincle entre els infants i els seus avis i àvies, o d’altres parents pròxim malalts d’Alzheimer, i la relació entre els records, les emocions i la música.  

Mama Coco és una velleta que ha perdut la memòria i el llenguatge. És la matriarca de la família Rivera: la mare de l’àvia del Miguel que va ser abandonada pel seu marit per tal de perseguir el somni de convertir-se en un gran músic. Per això, a casa del Miguel, maleeixen la música, l’han convertida en un tabú i el somni del noi de ser músic, en una prohibició. 

Però davant aquest plantejament, l’emoció que travessa la relació del Miguel amb la Mama Coco és la tendresa, i aquesta s’expressa en el film a través de la música. És la música la que “dóna vida” a la velleta, que en sentir-la reacciona. Li evoca records de la infància que li omplen els ulls d’espurnes de vida i li arrenquen un extraordinari somriure. 

Se sap que hi ha infants que no saben com relacionar-se amb els avis que van perdent la memòria. Un estudi del 2013 assenyala que el 37% dels néts de malalts d’Alzheimer mostren por per la malaltia i un 50% diuen que els hi fa vergonya que els seus amics coneguin la malaltia del seu avi/àvia. Des d’aquest punt de vista, la pel·lícula de Disney-Pixar aporta una mirada positiva i terapèutica. 

Miguel porta la música al sí de la seva família enfrontant-se als seus familiars, però fent-ho els dóna una autèntica lliçó de vida: la música que rebutgen resulta ser el millor estímul per a la Mama Coco que tan estimen i protegeixen. Perquè, com assenyalen els especialistes, els records que més perduren són els vinculats a una vivència emocionalment intensa, i la música està molt unida a les emocions. 

Els infants que vegin la pel·lícula trobaran en el tracte afectuós i normalitzat del Miguel cap a la seva besàvia un model que ajuda a superar la por, no només la dels infants sinó també la por i la incertesa dels adults, que sovint és allò que imiten i reflecteixen els menors que en realitat no saben, perquè ningú no els ensenyat, com relacionar-s’hi. 

Pel·lícula recomanada per:

Sandra Gómez Rey. Contes de Mantega