• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

El Bernat i l'escola

El Bernat i l'escola
27/10/2011
Consultores: 
Eva Santana

"Mama, em sembla que no em trobo massa bé, potser tinc febre... segurament no pugui anar a l'escola avui ". Com tants altres nens de la seva edat, en Bernat està desitjant posar-se malalt per no anar a l’escola i quedar-se a casa gandulejant i veient la tele. I no obstant això, el dia que a en Bernat li puja la febre de veritat...
A en Bernat sempre l’emocionava molt començar l’escola de nou. Els últims dies de les vacances eren gairebé insuportables! Només pensava a tornar a l’escola, reveure els amics, jugar al pati sense parar, canviar cromos.

S’adormia, a les nits, pensant què els explicaria, què era més important, de tot el que havia passat a l’estiu. Potser començaria per les vacances al càmping, no, no, el més important era explicar-los que ell i el seu cosí Pere havien enterrat un tresor a la platja. Sí, començaria pel tresor! Preparava amb ganes els quaderns, la motxilla, feia punta als llàpis i als colors i gairebé no podia ni menjar, dels nervis!

Però aquesta emoció, de seguida li passava. Un cop superada la primera setmana de curs, començava a fer figa.

“Ai, mare, és que jo no em vull llevar tan d’hora!”, deia en Bernat cada matí. “I per què m’haig de menjar l’esmorzar tan de pressa?”.  Aquestes eren les primeres queixes. De seguida, venia allò de “la mestra no m’agrada”, “les croquetes del menjador són fastigoses”, “a gimnàs em canso massa”, la qüestió era rondinar i rondinar. Cada matí, el pare i la mare havien de sentir un munt de bestieses i motius pels quals en Bernat no volia anar a l’escola.
“Em sembla que tinc mal de panxa”, deia, i el pare li contestava “Només t’ho sembla? Doncs sí que anem bé! Tens o no tens mal de panxa?” i en Bernat sempre s’acabava fent un embolic i ja no sabia ni què deia.
“Em sembla que tinc febre!”, cridava un altre matí, mentre es posava els mitjons. “A mi el que m’agradaria és estar-me tot el dia aquí a casa! Jugar amb les meves joguines i veure la tele!”, s’esgargamellava en Bernat.

Un dia, al matí, estava tan cansat que li va costar sortir del llit. Però no es va queixar perquè no tenia ni esma de rondinar. Va començar a esmorzar, però no tenia gana. La mare li va posar la mà al front i ves per on, aquell dia sí que tenia febre! “Avui no podràs anar a l’escola, Bernat”, va dir la mare. En Bernat es va posar molt content de no haver-se de vestir, de poder ajaure’s al sofà sense fer res, que el pare truqués a la feina i digués que no hi podria anar per quedar-se amb ell a casa. Quina passada! Seria un dia genial!

Però en Bernat tenia mal de cap i no se sentia bé mirant la tele. Tampoc tenia ganes de llegir. Se sentia tan aixafat que ni de jugar, no tenia ganes!

Quan feia dos dies que era a casa, en Bernat va començar a pensar que no era tan divertit, allò d’estar-se a casa.

És clar, a l’estiu no parava de fer coses i tothom estava de vacances com ell. Tenia un munt de nens amb qui jugar... però malalt a casa... allò ja no era gens divertit.  Ningú el venia a veure, per por d’encomanar-se la grip, el pare treballava des de casa i no li feia gaire cas, se sentia aixafat com una coca i, tot de cop, va pensar què passaria si no pogués anar mai a l’escola. Si sempre fos així. Tancat a casa sense amics, sense la senyoreta Dolors, que el renyava quan es ficava els dits al nas. Va començar a trobar a faltar fins i tot les croquetes del menjador!

Com havia pogut dir que era avorrit anar a l’escola? Allò sí que era avorrit!

“Pare! Quan podré tornar a l’escola?”, va preguntar. “Si avui no tens febre, demà ja hi aniràs”, va dir el pare, “però no pateixis, si vols descansar un parell de dies més a casa, t’hi pots quedar sense cap problema!”, va dir el pare amb un posat que volia ser molt seriós, però fent un esforç perquè no se li escapés el riure.

“Nooooo, nooooo!”, va xisclar en Bernat de seguida, “ja em trobo molt millor, pare! Demà segur, segur que hi podré anar!”.

El pare va riure per sota el nas. Ai, quin cas, en Bernat!

Comparteix