Pares que actuen com hooligans als partits

El 27% dels assistents a competicions esportives escolars afirma que ha presenciat agressions verbals als jugadors per part dels pares, i un 7% fins i tot agressions físiques. Per què actuen així?
Segons un article publicat al diari El País, un 27% de les persones que han assistit a un partit entre escolars asseguren haver estat testimonis d’agressions verbals del públic cap als jugadors, i el més sorprenent és que gairebé sempre el públic està format per persones de l’entorn familiar dels nens. Fins i tot un 7% assegura haver presenciat agressions físiques entre el públic i un 14% entre els propis jugadors.

Fernando Gimeno, psicòleg de la Facultat de Ciències de la Salut i l’Esport de la Universitat de Saragossa, comenta que alguns pares, que aparentment es comporten amb normalitat, actuen com a autèntics hooligans als partits dels fills, sobretot als partits de futbol.

Celino Gracia Redondo, un ex àrbitre internacional, assegura que en aquests partits de nens ha escoltat insults molt més greus que els que ha sentit en camps de Primera Divisió. "El que tinc clar", afegeix, "és que un noi de 10 anys no té maldat al camp i que tranquil·lament podrien jugar sense àrbitres. És l’entorn, majoritàriament el familiar, el que podreix aquesta situació. Això és clar".

Aquest tipus d’esdeveniments dificulta la promoció de l’esport com a mètode per compartir certs valors -com ara la cooperació o el treball en equip- i el que fa és pervertir, per exemple provocant que la competitivitat sigui causa de generació de violència.

No hi ha cap dubte que l’enquesta que es va dur a terme per conèixer aquests resultats ratifica una impressió generalitzada i posa de manifest que si en la competició escolar es genera violència, estem davant d’un fet preocupant. De fet, aquest és un toc d’atenció als pares, perquè l’entorn familiar és el primer factor en l’assentament de la personalitat.

Segons María Ruiz de Oña, psicòloga de l’Athletic Club de Bilbao, "estem observant darrerament que hi ha molts pares que no volen que els seus fills juguin a futbol, precisament per aquesta imatge violenta que transmet". Una versió que corrobora també Gimeno en reconèixer que sense el voluntarisme d’alguns pares "no existiria esport escolar, especialment a les zones rurals, on l’organització d’esdeveniments és més dificultosa".

Ruiz de Oña matisa que hi ha una figura principal en l’alliçonament i en la prevenció de la violència: "L’entrenador és clau. El pare, al cap i a la fi, és un agent indirecte. L’entrenador és la primera referència del noi i aquesta convivència en molts casos és molt complicada".

Potser per això, Gimeno posa l’accent en els cursos que s’imparteixen als entrenadors o monitors per "aprendre a entrenar els pares i mares, perquè necessàriament hauran de enfrontar-se als progenitors de tu a tu, i aquests també intervenen en la formació i, fins i tot, en el desenvolupament del partit". "En el fons", assevera, "no estem educats per superar la dificultat de ser espectadors".

Font: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Papa/hooligan/elpepisoc/20111210elpepisoc_1/Tes