• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

De veritat el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) és un invent de psiquiatres i farmacèutiques?

07/01/2020

Si hi ha una patologia que suporta un gran nombre de prejudicis, aquesta és el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH). Un dels mites més estesos és que el TDAH no existeix.

Afirmacions com que es tracta d'una malaltia nova, fictícia, que és un invent de segle XXI o de la indústria farmacèutica, han fet efecte a través de les xarxes socials sense una sola prova o dada que sigui contrastable. Internet ens permet accés lliure a la informació però desgraciadament no hi ha filtres que garanteixin la veracitat de les informacions i qualsevol pot publicar i difondre notícies sense fonament científic. Això de vegades aconsegueix l'efecte contrari i causa més desinformació que una altra cosa.

És cert que el concepte de TDAH tal com l'entenem en l'actualitat és bastant nou (Lange et al. 2010) comparat amb altres malalties que es coneixen des de fa molts anys, com la grip que va ser descrita per Hipòcrates el 412 a.c.; però la referència a nens i nenes impulsius, hiperactius i amb dèficit d'atenció ja el trobem en la literatura científica de finals de segle XVIII.

La primera descripció d'un quadre clínic que avui diagnosticaríem de TDAH es va realitzar l’any 1798 per Sir Alexander Chrichton. Aquest doctor insistia en la incapacitat d'atendre i la manca de constància dels nens que ho patien. Més tard, el 1845, el metge alemany Heinrich Hoffmann va ser el primer en descriure el comportament de nens hiperactius en el llibre infantil Struwwelpeter ("un nen que no pot estar-se quiet quan està assegut").

D'altra banda, el pediatre George Still (1902), a qui se'l considera pare del TDAH pròpiament dit, va ser qui va descriure els símptomes del què avui coneixem com TDAH combinat, encara que va rebre el nom de "dany cerebral mínim". Still assegurava haver observat nens amb una "discapacitat en la força de voluntat" i una evident incapacitat per a concentrar-se.

 A Still se li atribueix la primera descripció científica de conductes impulsives i agressives, i del que ell anomenava "defectes del control moral", una etiqueta normal per a aquella època. Poc després, el 1908, el catedràtic August Vidal i Perera va publicar el seu Compendi de Psiquiatria Infantil, que incloïa una descripció del comportament de nens que avui es diagnosticarien com hiperactius.

El segueixen les descripcions de Hans Pollnow i Franz Kramer qui, al 1932, van descriure nens "hipercinètics" similars als que va descriure Lange a l'actualitat. Al 1950 els experts van canviar el nom pel de síndrome hipercinètica i el 1960 es presenta com un trastorn del comportament, separant-lo de la noció de lesió cerebral. Llavors es parlava de "síndrome de l'infant hiperactiu". Va ser al 1968 quan va aparèixer el TDAH per primera vegada en el DSM II (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals). Aquest reuneix tots els trastorns mentals de la infància i adultesa, i es va fer amb la idea d'unificar criteris entre professionals i posar-se d'acord, de manera que un diagnòstic fet a París signifiqués el mateix que en qualsevol altre lloc del món.

Un altre punt controvertit sobre el TDAH és el tractament farmacològic i la seva relació amb la indústria farmacèutica. Si revisem la història veurem que en els anys 30 van començar a utilitzar-se estimulants per tractar els símptomes de la narcolèpsia, en concret una substància anomenada efedrina i amfetamines. Va ser el 1937 quan Charles Bradley va dur a terme el primer estudi sobre l'acció d'un estimulant (benzedrina, en aquest cas) per tractar nens hiperactius. Les conclusions van ser clarament positives pel que fa als símptomes que presentaven aquests nens.

Els estimulants van ser en aquella època (de guerra) drogues molt apreciades a causa de la ingestió habitual d'amfetamines per part dels pilots i altres soldats que necessitaven molta concentració i evitar la son. Leandro Panizzon, químic de l'empresa Ciba, va sintetitzar el metilfenidat el 1944, en el context dels intents per aconseguir un producte amb menys efectes adversos que les amfetamines.

Al principi només es va prescriure per tractar el cansament, depressions i confusió de la vellesa, amb l'avantatge que els pacients tenien menys efectes secundaris respecte als fàrmacs de la mateixa classe utilitzats fins aquell moment. Anys després es van publicar els primers informes sobre la seva utilitat en el tractament dels símptomes de la narcolèpsia, i va ser a principis dels seixanta quan es va començar a receptar a nens amb "disfunció cerebral mínima" -com es denominava el TDAH en aquells temps- gràcies a uns estudis publicats que afirmaven que el metilfenidat i la dexedrina produïen un efecte positiu en els escolars amb problemes d'aprenentatge.

El metilfenidat és simplement un estimulant, i entre els seus efectes beneficiosos està ajudar a centrar l'atenció, sempre que la dosi sigui moderada i no predominin els efectes excitants. Actualment, el metilfenidat, que és la medicació més comunament prescrita per tractar el TDAH arreu del món, en realitat es va patentar el 1954.

Amb aquest article només pretenem donar la màxima informació amb rigor científic, tota ella ben documentada sobre els orígens del TDAH i del tractament farmacològic. No és la nostra intenció convèncer cap dels lectors sobre la seva existència. La controvèrsia que hi ha al voltant del TDAH fins i tot divideix la comunitat científica. Això és degut a la manca d'eines fiables per realitzar el diagnòstic; tot i que no dubten de la seva existència, sí dubten de la capacitat d'alguns professionals en diagnosticar aquest trastorn. No hi ha cap prova física (electrocardiograma, ressonància magnètica, analítica ...) que ens doni un suport objectiu per a això.

Per aquest motiu és important que les persones que tinguin una llarga experiència en aquest trastorn siguin els professionals adequats per fer el diagnòstic i valorar la necessitat d'iniciar o no un tractament farmacològic.

Cristina Serra Amaya. Neuròloga pediàtrica de l'Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar

Cristina Serra Amaya

Neuròloga pediàtrica. Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar

Comparteix