• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

«S'ha de ser capaç de dir ‘no’ i mantenir-ho»

«S'ha de ser capaç de dir ‘no’ i mantenir-ho»
24/04/2013

Entrevista a Javier Elzo, sociòleg i catedràtic de la Universitat de Deusto.

Ha investigat i analitzat durant

molts anys la nostra societat.
Considera que els nostres nens
i joves estan sobreprotegits?

Tot i que se sobreprotegeixen als
nois i noies en certs aspectes,
com pel que fa a la cura personal
i els controls mèdics de tot tipus,
estan més abandonats que els nens
d’altres èpoques. És a dir, el control
està regulat i estereotipat, però el
que els falta és la proximitat i
l’afecte de trobades molt menys
formalitzades.

En aquests darrers cinc o deu anys
s’ha produït una gran transformació
a les famílies de la nostra societat:
la mare ha sortit de casa, però el
pare no hi ha entrat. Mai abans no ens havíem trobat amb llars tan buides, on els adolescents estan realment sols.

«La mare ha sortit de casa, però el pare no hi ha entrat»

Ja no tenim sentit de tribu?

La gent del carrer es desentén dels adolescents. Abans, si un d’ells feia una entremaliadura al carrer hi havia un adult que li cridava l’atenció; ara no. S’ha perdut el sentit de la responsabilitat col·lectiva. Una característica d’aquesta societat és que els responsables educatius estan delegant les seves responsabilitats a les institucions. Es delega i es queixen contínuament: "necessitem més tutors, més especialistes, més inspeccions, més lleis ..." per solucionar qualsevol problema.

Davant de qualsevol fet es busquen responsables i els pares es pregunten què fan les autoritats i  les lleis. Considera que hi ha menys autoritat a casa?

Crec que hi ha menys autoritat en tot.

Quines conseqüències comporta la manca d’autoritat per als nens?

Doncs que han de buscar ells mateixos les normes.

I aleshores...?

Hi ha alguns, però, que són extraordinaris: troben les normes, se situen, les contrasten amb els pares i es converteixen en nois i noies de 12 o 13 anys que raonen com si en tinguessin 20. A aquests se’ls està començant a anomenar els "nens adults". Aquests nens sempre tenen un adult receptiu al seu costat, ja sigui un pare, un avi, un bon professor, etc. Per desgràcia, no són la majoria de joves.

I els altres?

Es troben amb una adolescència perllongada, amb un no saber què fer a la vida, són nens més fluixos emocionalment que els de les generacions anteriors. Quan aquesta adolescència s’allarga en el temps, ells es van acomodant. Un cop arriben a l’edat adulta s’acaben adaptant a la vida, però s’hi queden molts al camí.

Parli’ns dels nois excel·lents.

Són els que han trobat l’harmonia entre el treball o estudi i la diversió, i no estan tancats a casa sota la faldilla de la mare o el pare. No són els qui viuen dins de la seva habitació plena de trastos moderns. Ben al contrari. Parlo del jove que surt al carrer, que es diverteix, que fa esport, que es relaciona i que es comunica de manera real amb altres joves. És aquest noi o noia a qui li preocupen els estudis, llegeix i que bàsicament està content amb ell o ella mateixa.

«Hi ha professors que estan fins al capdamunt d’alguns alumnes i d’algunes mares»

Vostè diu que els professors tenen por dels seus alumnes, o més ben dit, de les mares dels alumnes. Ho veu així?

Sí, és cert. És una dada objectiva, hi ha professors que estan fins al capdamunt d’alguns alumnes i d’algunes mares.

«Ser professor és una professió més complicada que la de metge»

Què cal per ser un bon professor?

Tenir tarannà de professor. És una professió molt complicada, molt més que la de metge. Cal tenir fusta de professor i hi ha gent que no pot ser-ho perquè no en té. Això sí, poden ser excel·lents tutors o caps d’estudi, però no pas professors.

Quines actituds han de tenir?

Principalment, els ha de venir de gust educar, els ha d’agradar transmetre, no han de degugir el contacte amb els alumnes i els ha d’omplir aquest contacte amb els nens.

«La gent no entén la tasca del professor, alguns es pensen que és un senyor amb moltes vacances»

Creu que la societat entén la seva feina?

No, qui no coneix el sector educatiu no entén la tasca del professor. Parlo amb persones que pensen que un professor és un senyor que gaudeix de moltes vacances.

Què els diria?

Imagineu-vos estar de dilluns a divendres, sis hores cada dia, davant de 25 noiets parlant d’allò que sabeu, i ja veureu quines ganes tindreu que arribi el cap de setmana. El que no s’entén és que la tasca d’un professor és la d’establir una relació directa amb un col·lectiu de nens que es troben en procés de maduració. És més complicat que ser jutge.

«Hi ha un problema de disciplina i de sobrevaloració del poder de l’escola»

Quins problemes identifica a les escoles?

La disciplina i la sobrevaloració del poder de l’escola. Per exemple, falten valors. Però no pensem que per impartir Educació per a la Ciutadania, cosa que jo defenso, els nois i noies esdevindran uns bons ciutadans. El mestre no és en aquests moments una figura valorada en la societat. No existeix una visió real del que és el mestre.

Crec poc en els canvis constants de plans d’estudi i dels programes. Crec més en què un professor estigui content amb el seu treball. De fet, la clau fonamental d’un bon centre escolar és el professor, no li cal donar-li pas més voltes: ha d’estar content, ben format, a gust amb el que fa, involucrat i reconegut per la societat.

«És més important que un noi entengui com es prenen les decisions al món que no pas aprendre un logaritme neperià»

Què és important que entenguin?

Em sembla molt més rellevant que un alumne d’ESO entengui com es prenen les decisions en el món, com es creen les guerres, quins són els registres de la confrontació entre el món islàmic i l’occidental, que no pas aprendre un logaritme neperià.

Com estan els ànims dels professors?

Hem dut a terme un estudi i els professors no estan contents.

Quin tant per cent de descontentament hi ha?

Doncs suma més de la meitat dels professors. Si poguessin, realment es dedicarien a una altra cosa.

Parli’ns del bulling .   

Les dades de què disposem indiquen que estem igual o una mica millor que fa cinc anys. No obstant això, els mitjans de comunicació busquen el morbo i la societat veu als joves com a persones sense valors, que només pensen en divertir-se, egoistes i irresponsables. Però hi ha quelcom més greu que això, i és que els nois i les noies s’ho han cregut! Això els ha baixat l’autoestima.

Per tant, si els mitjans difonguessin el contrari i destaquessin el millor de ells o els seus actes excel·lents, es produiria l’efecte contrari? S’ho creurien i pujaria la seva autoestima?

Sí. Per aconseguir-ho només cal dir la veritat, però la veritat completament i no només destacar els successos negatius. Es pot explicar una notícia amb allò negatiu que implica, però també incloent la seva part positiva, que tot la té.

Veiem pares desorientats i molt preocupats per l’educació dels seus fills. Què els diria?

Els parlaria de les competències personals, és a dir, els recomanaria que formin joves competents.

En quin sentit?

D’una banda, hem de distingir la competència cognitiva (de coneixements) i per l’altra, la competència d’estructura psicològica.

Què és un jove competent per a vostè?

Un noi que és capaç de formular preguntes importants de la vida, que sap què ha de fer per buscar les respostes a aquesta pregunta i, en tercer lloc, que sigui capaç de defensar de manera raonable i ètica la resposta que ha donat a aquestes preguntes.

L’altra competència personal que ha de tenir és la d’estar content amb ell mateix, que mantingui bones relacions amb els amics, que s’esplaï fàcilment, que s’enfronti a les dificultats típiques d’un adolescent però que tingui confiança en els seus pares i en els seus professors.

«Hem de canviar el "fer el que em ve de gust" pel "fer el que hem de fer"»


Què és el que cal tenir en compte en la infància?

El més important en la infància és que un nen se senti estimat, que sàpiga que aquesta persona gran que està amb ell o ella l’estima i que és important en la seva vida, la qual cosa no vol dir, en absolut, que li hagi de dir que “sí” a tot . La dita aquest que "qui bé et vol et farà plorar" té molt de cert. Cal ser capaç de dir "no" i mantenir el "no".

Cal canviar la lògica del "fer el que em ve de gust" per la del "fer el que hem de fer".

Aquesta és una entrevista realitzada per La Granja (www.lagranja.cat),
Granja Escola que es dedica íntegrament a l’educació i a l’ensenyament
de nens i joves en edat escolar a través de les emocions.

La Granja contesta:


Què puc fer perquè l’escola i el professor siguin els meus aliats en l’educació del meu fill/a?

El sol fet de plantejar-se aquesta pregunta és el primer pas. Imagina’t que l’educació del teu fill és com un pont sobre dues columnes, dues columnes que han de ser fortes i robustes per a que es sostingui davant qualsevol gran tempesta. Una de les columnes sou vosaltres, els pares, i l’altra és l’escola. Com qualsevol pont, si una de les columnes trontolla, el pont resulta poc estable.

Tots els pares desitgen el millor per al seu fill (que sigui un pont estable i fort), i els professors volen fer el millor treball possible amb els seus alumnes. Pares i professors han d’anar junts SEMPRE.

Tots ens equivoquem alguna vegada, pares i professors. Si això succeeix, només hi ha una resposta per al nen: "si el professor t’ha dit això, algun motiu tindrà". Si dubtes, truca al professor i pregunta-li quin és la seva versió dels fets per entendre-ho. Però davant el nen mai qüestioneu al professor o... el pont començarà a tremolar!

Si vols un aliat, en els professors en trobaràs un. Busca la manera més positiva de comunicar-te amb ells i ho aconseguiràs, perquè els dos voleu el mateix, un pont ben fort i estable!

Etapa: 

Comparteix