"Quan els pares sobreprotegim és perquè estem omplint un buit"

Entrevista a Eva Bach, pedagoga, mestra, escriptora i columnista.

Parlem de la sobreprotecció, Eva. Per què sobreprotegeixen alguns pares els seus fills?

Quan els pares sobreprotegim és perquè estem omplint un buit. Molts pares diuen que els seus fills són el més gran que els ha passat a la vida i a partir d’aquí sobreprotegeixen perquè no volen trencar el lligam que els uneix. Hem de dir als nostres fills “atreveix-te!”, però això sí, d’una forma prudent!

Expliqui’ns quins símptomes té un nen o nena sobreprotegit.

Hi ha dos símptomes molt contraris. Per una banda, hi ha criatures que no són capaces de fer cap passa per elles mateixes i que tenen por. D’altres fan tot el contrari, actuen amb certa prepotència, creuen que tenen certs drets i que poden manar sobre els pares. No tenen límits, per la qual cosa tenen una actitud desafiadora envers els adults que l’envolten.

Què passa amb els que tenen por quan arriben a l’adolescència?

Si mantenen la por, la inhibició i la indecisió tindran problemes de socialització i d’autoestima. També tindran dificultats per materialitzar els seus desitjos i les relacions amb els amics o companys no els resultaran gens fàcils.

Com se sentiran aquests nens quan siguin adults?

Amb molta angoixa i gran desconfiança perquè creuen que el món de fora és perillós i amenaçant. Per aquest motiu, no estaran disponibles per enfrontar-se a diferents situacions, com les relacions de parella, per exemple. Es podria dir que poden ser persones poc útils per a la vida i possiblement no sabran gaudir de la felicitat.

El nen o nena que esdevé desafiador és l’altre efecte de la sobreprotecció?

A l’adolescència tots els comportaments s’accentuen, així que en els infants desafiadors aquest tret també anirà en augment a mesura que creixen. En aquest cas, podríem predir que es convertirà en un adolescent tirà i que posa traves o es queixa de tot. Si parla algú, l’interromp o es mostra agressiu en la seva actitud. Cal estar alerta perquè acaben essent líders per por i no pas per respecte.

Si un pare o mare se n’adona massa tard que ha sobreprotegit al teu fill o filla, què pot fer si ja és adolescent?

Sovint posem una etiqueta al nostre fill i això no ens deixa veure l’altra realitat. Si veiem aquest fill com un monstre o un inútil, aleshores ja no tindrem l’actitud necessària per ajudar-lo. Cal fer un esforç com a mares, pares, i també com a mestres, per descobrir l’altra part humana d’aquests líders desafiadors i de les seves famílies. És probable que aquest noi o noia tingui molta por i que estigui patint. El noi o noia s’ha fet esclau d’aquesta imatge i no sap com deslliurar-se’n.

Què fem si el nostre fill o filla té por de tot?

Pel que fa al nen que té por, també hem de saber com descobrir la seva altra part. La part de la frustració i la baixa autoestima que porten a dins pot ser l’origen d’una agressivitat latent. Són aquells adolescents o adults que un dia sorprenen a tothom amb una explosió d’agressivitat brutal.  Com a mares i pares hem de ser conscients del problema i, a partir d’aquest punt, treballar-lo.

I com a mestre?

Els mestres han d’ajudar la família a prendre consciència del problema, amb delicadesa i subtilitat. Davant d’una burla, aquests nens es posen a plorar d’una forma exagerada. Això és degut al pànic del nen. De fet, aquesta reacció és la d’algú que no sap expressar les necessitats més elementals i que és incapaç de dir “no em tractis malament, no m’agrada”. Aquests nens deixen de fer coses que els agraden per por a fer el ridícul, com l’esport. Són criatures que es difuminen, que no tenen recursos per a la vida. A una criatura normal, si li dones
recursos actuarà. Tanmateix, el nen que té por perquè està sobreprotegit no sap fer servir els recursos i això és patològic.

Quines estratègies hem de fer servir amb el fill que ens desafia?

De vegades, els pares fem servir els fills o filles com una millora de la nostra imatge o com una projecció del què nosaltres no ens hem atrevit a fer. Vull dir que estem orgullosos que el nostre fill sàpiga plantar cara perquè nosaltres no hem gosat mai plantar cara a ningú, fins que arriba el dia que el nen ens planta cara a nosaltres. Sovint, els fills són el reflex dels somnis incomplets del pares. Per les expectatives que hem posat sobre els fills, s’ha produït un excés de drets i una minva de deures.

Hem desendreçat l’ordre?

Pares i mestres han d’estar al mateix nivell. A l’escola manen els mestres i a casa manen els pares.

Els pares i mestres interferim en les tasques respectives?

Quan fem de pare és contraproduent dir als mestres el que han de fer a l’escola. De fet, és un desastre fer-ho! I, pel mateix motiu, els mestres no poden dir què s’ha de fer a casa. Si no respectem els mestres dels nostres fills, els desautoritzem.

Aleshores, com ha d’actuar un mestre?

Els mestres només podem fer recomanacions: “si vols, i si pots, aniria bé que fessis això perquè li anirà molt bé al teu fill. Però entendré que no puguis fer-ho”. Cal mirar de manera amorosa el que fan els pares. Sovint, com a mestres, jutgem tot el que no s’ajusta als nostres ideals pedagògics. Hem de pensar que la manera d’actuar d’aquells pares potser
funciona, i també que ho fan amb el cor.

D’acord, però alguns pares han arribat a escridassar als mestres...

Quan un pare reprèn a un mestre, és que s’ha sentit qüestionat i vol demostrar que estima molt al seu fill. Però el mestre li hauria de poder dir “pots comptar amb mi” de diferents maneres. Molts pares treballem moltes hores, i sentim remordiments. Moltes vegades tenim la sensació que no dediquem tot el temps que necessiten els nostres fills. El repte
és buscar maneres senzilles que els nens sàpiguen que pensem en ells, encara que estiguem a la feina.

Com fer-ho per a que ho sàpiguen?

Hem perdut de vista allò que és essencial. S’han perdut els vincles i arribem a fer coses espectaculars, com ara barallar-nos amb el mestre, en lloc de posar en pràctica petits gestos, com deixar una nota a la taula del nen on hi digui “estic treballant però penso en tu”. O aquell pare que arribava molt tard de treballar, quan el nen ja dormia, i que cada nit li feia un nus al llençol perquè quan la criatura s’aixequés sabés que havia estat amb ella una estona a la nit, fent-li una abraçada i donant-li un petó. És més fàcil això que provocar una gran baralla
per demostrar al teu fill que l’estimes, oi?

Li podem dir que ara ho veiem d’una altra manera i que ja no actuarem com abans (no parlem d’equivocacions), per exemple: “penso que, a partir d’ara, és cosa teva entendre’t amb el mestre”. Només en el cas de tenir constància d’actituds delictives o vexatòries hauríem d’actuar. Cal que plantegem el fet de fer un esforç per entendre’s amb algú que no li agrada com un repte al nostre fill.