• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

Osteomielitis aguda en la infància: causes, diagnòstic i tractament

13/09/2018

Què és una osteomielitis?

Es diu osteomielitis a la infecció del teixit d'un os per part d'un bacteri, un virus o un fong. Igual que les infeccions de les articulacions (artritis), afecten amb major freqüència a nens petits, menors de cinc anys, i solen estar produïdes per bacteris que passen a sang i des d'allà fan niu en algun os.

És menys freqüent que es produeixin per la inoculació directa del bacteri des de la pell a través d'una ferida, d'una fractura oberta o com a conseqüència d'una intervenció quirúrgica.

El germen que la produeix amb major freqüència en nens sans és el Staphylococcus aureus (estafilococ daurat). En nounats s'ha de tenir en compte la possibilitat que la infecció estigui produïda per bacteris adquirits abans o durant el part, com el Streptococcus agalactiae o els bacils gram negatius, com l'Escherichia coli.

Pel que fa a la localització, si bé és possible en qualsevol os, les osteomielitis agudes afecten amb més freqüència a ossos llargs de les extremitats, sobretot de les inferiors (tíbia i fèmur).

Com es manifesten les osteomielitis?

En lactants, les manifestacions inicials solen ser poc específiques, ja que presenten els signes comuns a moltes infeccions: febre, irritabilitat, rebuig de l'alimentació... Inicialment poden no presentar signes d'inflamació en el lloc de la infecció, però en progressar el més freqüent és que s'observi una paràlisi del membre, no veritable sinó produïda pel dolor (pseudoparàlisi).

Els nens més grans solen referir el dolor de l'extremitat, generalment localitzat en el lloc de la infecció. Això fa que el diagnòstic sigui més fàcil que en nens petits, que no localitzen el dolor. En aquests, l'aparició de coixesa o rebuig de la marxa acompanyat de febre és un signe que assenyala un possible procés inflamatori ossi o articular en membres inferiors.

Com es diagnostica?

L’osteomielitis se sospita davant la presència d'un nen amb febre, malestar i dolor ossi o articular localitzat, ja sigui referit pel nen o deduït per l'aparició d'una pseudoparàlisi del membre o dolor localitzat a la palpació en un os o una articulació, en el cas de nens petits.

En cas de sospita cal realitzar una analítica de sang per valorar si hi ha signes d'inflamació-infecció (leucocitosi, elevació de la PCR). És important obtenir una mostra per a cultiu de sang (hemocultiu) de cara a identificar el bacteri responsable de la infecció, si aquesta es confirma.

La radiografia de l'os afectat sol ser normal en estats inicials de la infecció, i encara que en aquest sentit no és una bona prova diagnòstica útil, és recomanable realitzar-la perquè ens permet descartar altres causes. L'ecografia és útil en cas que hi hagi afectació d'alguna articulació gran (maluc, genoll...), ja que en aquests casos es valora la presència d'augment de líquid sinovial i pot guiar la punció per a l'obtenció d'una mostra del líquid sinovial. En el cas de l’osteomielitis sense afectació articular no resulta d'utilitat.

En pacients en què hi hagi una sospita evident d'osteomielitis amb una localització clara, la ressonància magnètica és la tècnica de confirmació diagnòstica més sensible.

La gammagrafia és un estudi especialment útil en casos en què es presentin dubtes en el diagnòstic o en la localització de la infecció.

Quin és el seu tractament?

L’osteomielitis aguda és una infecció greu que necessita tractament antibiòtic durant unes quatre setmanes. Inicialment el tractament amb antibiòtics ha de ser intravenós durant almenys una setmana. El tractament inicial és empíric, dirigit als gèrmens més freqüents. Si posteriorment s'identifica algun bacteri en el cultiu de sang o de material purulent de l'os (si s'ha realitzat punció del mateix) es pot ajustar el tractament segons el seu estudi de sensibilitat a antibiòtics (antibiograma).

Quan es comprova que el pacient presenta una bona evolució (desaparició de la febre, millora del dolor, disminució dels signes d'infecció en l'analítica), es pot completar el tractament amb antibiòtic oral, amb controls ambulatoris amb analítica de sang.

Durant la fase inicial és necessari el tractament de la febre, el malestar i del dolor mitjançant antiinflamatoris (ibuprofèn o paracetamol en dolor lleu-moderat, metamizol en dolor més intens). També és important iniciar un tractament rehabilitador de forma precoç per prevenir l'atròfia i facilitar la recuperació de la funció i de la mobilitat del membre afectat.

Comparteix