Descobreix la importància de comprendre i fer costat als nens introvertits en un món que sovint valora l'extraversió. Aquest article explora les diferències entre la introversió i la timidesa, desafia els estereotips i brinda consells per a pares sobre com fomentar el benestar emocional i el desenvolupament saludable dels seus fills introvertits. Aprèn a valorar i respectar la singularitat dels teus fills introvertits, promovent un entorn en el qual puguin prosperar sense judicis ni pressions socials. Nens introvertits: com els podem ajudar?
Créixer en una cultura que valora tan positivament la sociabilitat, el carisma i l'extraversió s'ha convertit en un repte per als nens que es comporten de manera més introvertida.
També és una preocupació per a molts pares que veuen en aquesta qualitat un impediment per a la integració social i el desenvolupament dels seus fills. No obstant això, els experts recorden que la introversió no és un problema sinó una cosa que hem d'acceptar i, fins i tot, atresorar.
L'ésser humà busca contínuament trobar una explicació per a tot i en aquest camí s'esforça a classificar els comportaments de les persones per intentar comprendre'ls.
Va ser el psicòleg suís Carl Gustav Jung qui va popularitzar, a principis del segle XX, el terme introversió en la seva teoria de la personalitat per referir-se a les persones amb una tendència a viure dins del seu món interior. No obstant això, recorda Marta Martínez, psicòloga i autora del projecte “Educació respectuosa”, que cada nen és únic, tot i que puguem trobar similituds de comportament entre ells.
En aquest sentit, aquells nens que tendeixen a la introversió, poden presentar una gran empatia, actituds més reflexives i prudents i ser molt observadors, imaginatius i creatius. Prefereixen ambients tranquils i requereixen de cert temps d'adaptació als canvis exteriors. Els nens amb comportaments més introvertits, a diferència dels que actuen amb timidesa, que sorgeix com a conseqüència de sentir por al judici o a ser rebutjats, trien tenir poques relacions amb altres.
No els falten habilitats socials sinó que les relacions que trien són estables, positives i segures: tenen pocs amics però bons i, sobretot, se senten satisfets amb aquesta elecció.
Al contrari dels extravertits que troben la seva energia d'acció a través de la interacció amb d'altres, els introvertits donen energia principalment a través de la reflexió de les idees que hi ha en les seves pròpies ments.
Per contra, ser tímid no es considera un tret de la personalitat com en el cas de la introversió. A més, una de les principals diferències entre ser tímid i la introversió és que la persona tímida té por al contacte social i fins i tot s'inhibeix de relacionar-se, i això està acompanyat d'idees irracionals sobre no ser acceptat pels altres. Són nens que sí voldrien relacionar-se amb els altres, però la por o inseguretat, els impedeix fer-ho.
Per Marta Martínez Lledó, són les nostres creences sobre la introversió i la nostra manca d'acceptació com a adults davant el que creiem que no és socialment desitjable, les que converteixen un tipus de caràcter en un problema. “Als adults ens costa acceptar que un nen no necessiti fer milers d'amics i prefereixi tenir relació amb un nombre petit d'amistats, ens resulta moltes vegades pertorbador veure que durant hores pot jugar sol o que prefereix quedar-se a casa en comptes d'anar a una festa. No obstant això, els nens amb caràcter introvertit trien aquest tipus de vivències i les gaudeixen d'aquesta manera. Són nens emocionalment forts i sans”, explica.
El fet de viure en un món que té por de la soledat, en el qual les noves tecnologies de la comunicació tenen un paper cada vegada més important en la nostra forma de relacionar-nos a nivell social, així com la creixent aposta laboral i escolar pel treball en equip, contribueix a la percepció que les persones introvertides tenen algun problema que solucionar.
Segons l'opinió de la psicòloga, qualsevol etiqueta “que li pengem al nen” és negativa perquè, quan ho fem, li diem que és d'una determinada manera, posant-hi unes expectatives de comportament que provocarà que el nen acabi adaptant-se al comportament esperat pel adult. “Vivim en una societat en què el comportament que no encaixa còmoda i perfectament amb el sistema establert es considera patològic”.
“El nen mogut té hiperactivitat, el que no està motivat, dèficit d'atenció, el que és introvertit podem convertir-lo en fòbia social o Asperger ... El sobrediagnòstic en la infància i la conseqüent medicalització és un problema social urgent sobre el qual hem de reflexionar. Per a mi està bastant clar que no són els nens els que estan malalts, sinó que el problema és el sistema educatiu i social en què viuen que no els ofereix l'entorn que necessiten”, reflexiona.
Quan les expectatives dels pares davant el que ha de ser “normal” xoquen amb altres realitats, sorgeix la por envers el desconegut i el pensament que el que passa no és el més adequat. Els missatges per motivar al nen a que assumeixi comportaments d'índole més extravertit i la transmissió d'aquests pors provoquen l'aparició del pensament que alguna cosa no està bé dins del propi nen i és llavors quan sí sorgeix un problema.
Susan Cain, que el 2016 va publicar “El poder de la tranquil·litat: les fortaleses secretes dels nens introvertits”, recomana als pares revisar el nostre sistema de creences i acceptar que els nostres fills són nens tranquils que necessiten sentir-se acompanyats i respectats; i no només tolerar el seu caràcter sinó també valorar-lo. “Pot ser interessant oferir models coneguts de persones que tinguin un caràcter introvertit: ja siguin atletes com Andre Agassi o actors com Emma Watson”. Si nosaltres mateixos o un altre membre de la família som introvertits, pot ser d'utilitat parlar-li al nen sobre les pròpies experiències personals.
Atès que la tendència a ser introvertit és un tret de la personalitat i, per tant, no és una cosa dolenta que necessiti ser canviada o millorada, no té sentit forçar al nen o adolescent a socialitzar més. Només cal valorar la seva forma de sentir i acceptar-la com una opció tan vàlida com qualsevol altra, evitant sempre els missatges de crítica cap a la seva forma d'actuar. “Si el seu desig és tenir espai personal, passar temps sol o no li agrada parlar de si mateix o de les seves emocions, és important poder oferir-los entorns sense judicis ni pressions. Comprenent que trien de grat sortir poc, tenir pocs amics o passar temps fent coses sols com llegir, escriure, passejar, dibuixar, etc.”, reflexiona Marta Martínez.
Afegeix l'experta que, com a pares, també tenim molta feina personal a fer per reconèixer totes aquelles creences i valors que reproduïm de forma automàtica per no qüestionar al nostre grup de referència, ja sigui la família o els amics. “Un pare o mare que va viure en la seva infància dificultats per encaixar, marginació o sensació de solitud és probable que quan miri al seu fill se li despertin pors i enviï certs missatges que tenen a veure amb la seva pròpia experiència i no amb la realitat de la seva fill o filla”, conclou la psicòloga.
Psicòloga infantil i juvenil. Especialitzada en: Psicologia clínica.
Unitat de Trastorns del moviment
Tímides, inhibides, solitàries, ansioses, perfeccionistes, amants de la rutina, amb passions intenses.... Aquests són alguns dels qualificatius que reben les nenes amb Trastorn de l'Espectre de l'Autisme (TEA) abans d'arribar a un diagnòstic clínic.
Contacta amb nosaltres si tens qualsevol dubte o suggeriment. Et donarem resposta el més aviat possible.
Escriu-nos
