«L'objectiu de la competició és créixer», entrevista a Pep Marí, cap de psicologia del CAR

«Els psicòlegs ajudem quan simplifiquem»

I com es fa això?

D’això és d’allò que més sabem els psicòlegs, tenim mil tècniques per aconseguir-ho: respiració, relaxació etc. Personalment, però, aquesta segona opció no m’agrada perquè ja és prou difícil competir tenint en compte les variables (rival, estat de la neu, del vent, etc.) com per a sobre estar pendent i controlar-me a mi mateix. Els compliquem la vida i jo crec que els ajudem més quan simplifiquem.

«Controlar l’ansietat comporta no passar-s’ho bé»

Totalment d’acord. Però dóna resultat aquesta segona opció?

En tots aquest anys, no he vist ningú que controlant l’ansietat hagi estat capaç de rendir al màxim en competició. Estan tan estressats controlant, que al final no s’ho passen bé. Parlem clar, l’esport comporta competició, i la competició comporta pressió sempre, i si tu et dediques a això ja ho saps (deixa’m puntualitzar que la vida també comporta pressió, és quelcom natural).  I parlar de controlar l’ansietat dóna el missatge que l’ansietat s’ha de controlar perquè és negativa. 

Anem doncs a la tercera manera d’afrontar l’ansietat i la pressió.

La tercera és tolerar l’ansietat, i és molt més interessant.

Cal ser conscient de les desenes d’aspectes que la competició aporta al teu creixement i al teu aprenentatge com a persona. Defenso la competició a qualsevol edat.

Depèn de quin sigui l’objectiu de la competició, no?

Exacte, perquè l’objectiu no es guanyar, l’objectiu de la competició és créixer. I el millor mitjà que jo conec per créixer és deixar-te la pell per guanyar. Guanyar és un mitjà. Créixer és la finalitat. 

En aquesta línia (una línia que molts pares pensaran que no coneix l’entrenador del seu fill o filla), que aporta la competició als nens i joves?

La competició és un jutge imparcial que et diu què saps fer bé i què no.  

«Les persones creixem segons els obstacles que hem de superar» 

Com la prova del cotó, que no enganya.

Exacte. Tu pensaves que allò ho portaves bé, però la competició et diu “no company, aquesta assignatura la tens suspesa”. La competició no té prejudicis, no li caus bé ni malament, et concreta amb exactitud què has de millorar, t’orienta i et diu cap a on has de seguir treballant perquè xaval, no t’ho pensaves, però has de seguir estudiant!

La competició t’entrena per a la vida en una millora constant. Però per arribar a aquest punt crec que és important anar enrere i haver treballat amb ells l’autoestima, la seguretat i la tolerància a la frustració.

Sí, evidentment, perquè si no, aquests nois i noies ja ni arriben al món de la competició perquè no ho han suportat i han abandonat. Diuen que les persones creixem en la mesura dels obstacles que hem de superar. Si l’obstacle és molt petit creixo poc, si és molt gran puc créixer molt.

Sí, sí, exacte. I la competició, precisament, allò que fa és posar-te obstacles!!! I els obstacles t’obliguen a créixer, a sortir de la zona de comoditat per anar a la zona de risc i afrontament.  Ja saps que les persones canvien, sí, però només quan no els queda més remei. La competició t’obliga a millorar, a innovar, a fer-ho diferent.

Ningú surt de la seva zona de confort si no li queda més remei?

Depèn dels valors en què has estat educat, els valors que els teus pares t’han transmès.

Quin valors serien Pep?

Els valors per quedar-se a la zona de confort serien principalment;  el conformisme (o risc), l’excusa (no busquen un motiu, es queden en el refugi de l’excusa i d’allò que no es pot canviar), i la sobreprotecció (por a que el fill no pugui i pateixi). Si els teus fills tenen aquests valors arrelats serà difícil que surtin de la seva zona de seguretat. Recorda que totes les opcions de millora tant a nivell personal com laboral estan fora de la teva zona de confort. Per evolucionar cal sortir fora!

I quins són els valors per ser capaç de sortir de la zona de confort?

L’exigència amb la finalitat de créixer (facis el que facis, fes-ho com millor siguis capaç de fer-ho. I que sempre pots fer-ho un pèl millor perquè l’objectiu és no parar de créixer. No parlo de l’exigència de guanyar que és molt diferent). El compromís (pagar tot el preu, el 100%, d’allò que costen els teus objectius, en esforços, en sacrificis i tot assumint les conseqüències d’haver-te compromès amb allò) . La valentia (atrevir-te a millorar encara que no calgui, atrevir-te a canviar alguna cosa encara que ningú t’ho demani). I l’aprenentatge (tu no aprens coses noves si et quedes on estàs, si no surts de la teva zona de seguretat. Per evolucionar cal aprendre constantment).

Si sou una família que eduqueu als vostres fills en aquests 4 valors, probablement el vostre fill tingui al•lèrgia a quedar-se a la zona còmoda. 

«La frustració, en dosis, és bona» 

Parlem de la frustració.

De vegades el pares diuen “aquell entrenador no és bo perquè fa patir al meu fill” o “aquell professor no és bo perquè el meu fill no gaudeix a classe”. Associen que ser un bon professional de l’educació comporta no fer patir al nano, com si s’hagués de divertir sempre. Crec que aquesta idea s’ha de canviar, perquè certes dosis de frustració són bones.

Quines dosis de frustració?

Aquelles que el nen sigui capaç de tolerar, aquesta és la clau. Tenir en compte les eines que cada nen té per tolerar la frustració i a partir d’aquí, enfrontar-lo a situacions controlades de frustració perquè són imprescindibles per seguir creixent. 

I si es frustra més del que el nen pot assumir?

En una enquesta als esportistes de La Masia i de la Residencia Blume se’ls va preguntar “Què esperes del teu entrenador?”,  i la resposta general va ser: que el seu entrenador sigui exigent però flexible i amb capacitat d’entendre’m (empatia).  És a dir, si ets entrenador, has de saber personalitzar. És imprescindible l’empatia, mirar el nen i veure què li està passant per saber quan pots forçar avui, un 50%? Un 60%? Un 100%?

Com poden deduir el que necessiten?

De dues maneres: observació sistemàtica (sabent quins criteris has de mirar) i tot preguntant al nano, utilitzant el diàleg. Importantíssima l’empatia, posar-te a la pell del nen per poder deduir les necessitats que té (però no amb la teva mirada, sinó amb les creences i criteris del nen). I és que tu no pots motivar una persona si prèviament no saps què necessita. Quan tinguis tota aquesta informació treballa i força aquell esportista, si no, no hi vagis perquè li pots fer mal.

Motivar ve de motiu, els entrenadors han de donar un motiu perquè el nen es deixi la pell en allò que li demana, que sempre és sortir de la seva zona de seguretat?

Exacte, els nens han trobar un sentit a allò que fan.

Com nosaltres, sense sentit no ens llencem a la piscina ni fem més d’allò que toca.

Cal que un entrenador estigui disposat a escoltar.

I què vol dir escoltar?

Escoltar vol dir estar tu disposat a canviar, no és només un acte de percebre. És posar l’atenció, entendre allò que em dius i després, estar disposat a canviar alguna cosa (un entrenament, una exigència...) perquè t’adones que avui toca fer una cosa diferent d’aquella havies preparat.

Canviant de tema, els pares hem d’anar a les competicions?

Heu d’anar si podeu (no per sistema ni sacrificant tota l’activitat familiar), a mi m’agrada que els pares vagin perquè normalment el nen dura menys anys en aquell esport. Però l’ideal és consensuar amb el nano, “vols que vinguem demà?” (i consensuar no és estar a l’ordre del fill, i si no podeu anar, se li explica). Però l’important no és si van o no. L’important és el seu comportament si van, perquè si adopten un rol diferent al de pare (entrenador, representant, àrbitre..) el que fan és restar, en comptes de sumar. 

I què hem de fer els pares quan anem a veure’ls?

Animar-los quan les coses van malament (perquè quan les coses van bé no cal) perquè el nano no persisteixi en aquell error que està fent. I després fer de psicòlegs quan s’ha acabat el partit per relativitzar i que l’arbre no li permeti veure el bosc (reforç positiu: explicar què ha fet bé, la seva evolució, etc..).

Algun consell més?

Sí, és important no confondre les necessitats que tu tens amb les necessitats del teu fill (si necessites que guanyin per tenir més autoestima, deixa el nen tranquil i vés tu al psicòleg). Ja saps, de Messi només n’hi ha un, però de pares de Messi n’hi ha centenars al món!

Un club esportiu té un cartell a la porta que diu “si vols tenir un campió a la família, entrena’t tu, i mentrestant deixa que el teu fill gaudeixi de l’esport”.

«L’actitud és l’únic que depèn de l’esportista» 

Clar i contundent!

Perquè gaudeixi d’aquella competició cal que l’objectiu sigui el del nen, no el del pare o de l’entrenador perquè l’actitud és l’únic que depèn de l’esportista. L’actitud són totes aquelles decisions que tu prens abans de començar un partit. Exemple: per més vegades que falli, ho seguiré intentant (depèn del nen) o fixar-se més en les possibilitats que en les limitacions (ens poden fotre  un gol, sí ja, però nosaltres també podem fotre’n un).

La por, la pressió, l’ansietat.. és el mateix?

Sí, és el mateix concepte. No és res més que una avaluació que tu fas en què creus que no podràs, que no estàs prou preparat per afrontar allò amb èxit.

Què passaria si l’educació emocional es treballés des de P-3 a les escoles? Com serien els nens i els esportistes?

Serien molt més sans, més equilibrats, regulats  i estables. Molt més feliços i, per tant, molt més eficaços en la seva feina i en l’esport que practiquin.

Serien millors jugadors?

Sí, molt millors. I llavors aconseguiria el meu objectiu que és que la meva feina consisteixi en quedar-me sense feina!

Aquest sí que seria un gran èxit per als psicòlegs!

Sí, treballar per aconseguir quedar-nos sense feina, perquè significaria que hem aconseguit l’autonomia de les persones. Vull dir-te que a La Granja esteu demostrant que l’educació emocional no només és possible sinó que té uns guanys indiscutibles. Quan en una feina s’aconsegueix un sentit diferent a l’habitual, us convertiu en quelcom transcendent... teniu aquell punt de bogeria, d’irrealitat... teniu un motiu per treballar que dóna sentit a tot allò que feu.

La Granja contesta

Com puc fer que el meu fill sigui més fort per dins?

Hi ha una manera que no falla... apunta'l a que faci un esport, tant se val si és individual o d'equip. L'important és que li agradi i gaudeixi, perquè alhora entrenarà les seves habilitats socials i personals i s'anirà fent fort per dins. 

I quan comenci a competir, a guanyar i a perdre, no pateixis, perquè aprendrà encara més, no només de cada triomf, sinó i especialment de cada caiguda, perquè se n'adonarà que l'important no és caure, sinó aixecar-se i lluitar fins al final. 

Aprofita l'esport perquè és el nostre millor aliat per educar-los i ens estalvia un munt de feina als pares i mares!!!