L'escola permet que els nens siguin creatius?

Cada vegada més autors critiquen que les escoles no potencien ni la creativitat ni la innovació dels nens, dos requisits que després es demanen en l'àmbit laboral.
La Vanguardia va publicar fa uns mesos un article sobre com les escoles estableixen un sistema d’ensenyament, en general, rígid, en el qual no es potencia la creativitat dels nens.

Ken Robinson, un dels experts internacionals més reconeguts en el desenvolupament de la creativitat i la innovació, té molt clar per què a mesura que creixem deixem de ser creatius. «Els nens arrisquen, improvisen, no tenen por a equivocar-se, i no és que equivocar-se sigui igual a creativitat, però sí que està clar que no pots innovar si no estàs disposat a equivocar-te, i els adults penalitzem l’error, l’estigmatitzem a l’escola i a l’educació, i així és com els nens s’allunyen de les seves capacitats creatives ».

Cada vegada hi ha més crítics que segueixen aquest corrent de pensament, afirmant que l’escola mata la creativitat. Petra Maria Pérez, catedràtica de Teoria de l’Educació i membre de l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València opina que «hi ha nombroses investigacions que assenyalen que la creativitat dels nens decreix amb els anys de permanència en el sistema educatiu, de manera que la curiositat i la recerca creativa dóna pas, amb el temps, a comportaments més rígids, convergents i inflexibles».

Fernando Alberca, professor, formador de mestres i autor de diversos llibres, afirma que «si un mestre demana a un nen que dibuixi un paisatge i la criatura és molt original i pinta tot de negre, el professor el rectifica. No està preparat per ser sorprès i, habitualment, no li agrada. El professor vol que les respostes en els exercicis i en els exàmens s’ajustin al que diu el llibre o al que ell ha explicat, i això limita el potencial dels nens, els fa més maldestres i menys intel·ligents perquè utilitzen poc la imaginació. No se’ls deixa ser creatius, i així passa que, quan surten de primària, i encara més de secundària, són menys creatius que quan van arribar a l’escola».

Petra Maria Pérez recorda que l’èxit escolar significa treure bones notes, i els nens que les treuen són els que s’adapten millor al sistema educatiu, els que assimilen i repeteixen el que els explica el professor i segueixen els patrons establerts, arriscant i innovant el mínim per no cometre errors ni fer el ridícul. Per contra, opina Pérez, en l’àmbit laboral es demana tot el contrari: professionals creatius, innovadors, emprenedors i que tinguin idees originals.

Ken Robinson, en les seves conferències, explica que tots els sistemes educatius del món es basen en una realitat del segle XIX, on s’anava a l’escola per aconseguir un treball, i posen en pràctica una jerarquia de temes on les matemàtiques, els idiomes o les humanitats tenen més pes que les arts, perquè l’objectiu és arribar a la universitat i preparar professors universitaris. En una societat industrial, formar volia dir acumular informació i coneixement per després aplicar-lo en el lloc de treball. Actualment, en una societat en la qual arribar a la informació ja no és un problema gràcies a les TIC, més que acumular coneixements teòrics cal desenvolupar habilitats i capacitats per a l’exercici professional. «Els canvis socials i tecnològics han modificat el món i ara, després de passar per la universitat, s’obté un títol, però no una feina, i en el món laboral es demana una intel·ligència diversa, mentre que el sistema educatiu minva algunes capacitats» .

Pérez assenyala que «l’ésser humà necessita la creativitat per arribar a la solució dels problemes. Diem que l’emprenedoria és el futur, però en el sistema educatiu actual l’anul·lem, perquè quan un nen contesta alguna cosa diferent al que s’esperava, els mestres el corregeixen, i així van retallant la seva capacitat de ser creatius i innovadors». Remarca que no es tracta de criticar l’actitud ni el treball dels professors, sinó de qüestionar els mètodes d’ensenyament.

«Tal i com funcionen avui la majoria d’escoles, si un noi resol un problema de matemàtiques o de física seguint els passos adequats, com li han explicat, encara que s’equivoqui en el resultat, el mestre valora l’exercici. En canvi, si s’arriba a un resultat bo però per altres mètodes, sense seguir el procediment, no es dóna per bo». Això, segons explica, fa que es fomenti la repetició enlloc de la creació, que es promogui l’acomodació en lloc de l’experimentació i que els nens i joves acabin per no arriscar-se a pensar diferent per por a l’error.

Alberca apunta que “no és que a classe cada alumne hagi de contestar allò que li sembli, sinó que el professor ha de tenir en compte el factor humà, i que hi ha nens que utilitzen una lògica diferent, la de la imaginació”. Molts d’aquests nens acaben abandonant l’escola, i no perquè no siguin brillants, sinó perquè tenen una lògica diferent, remarca Alberca. Destaca també que no tots els professors neguen aquesta creativitat en nens, el problema és que tendeixen a ser expulsats del sistema, perquè en lloc de considerar-los més creatius se’ls sol titllar d’extravagants i se’ls retreu que no ensenyin "les coses importants". Alberca proposa introduir assignatures sobre creativitat en l’aprenentatge o la imaginació com a eina per a la resolució de problemes en totes les escoles de formació del professorat.

Amb aquesta mesura, assegura, els estudiants, i els seus resultats acadèmics, serien millors, «perquè avui en l’àmbit escolar triomfen els menys imaginatius, però després veiem que molts dels grans professionals als quals admirem per la seva intel·ligència i creativitat no treien bones notes a l’escola».

Font : L’escola mata la creativitat? http://www.lavanguardia.com/...