• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

Febre reumàtica a la infància

20/07/2018
Si bé en l'actualitat la febre reumàtica és una malaltia poc freqüent en països desenvolupats per l'accessibilitat a l'atenció sanitària i un diagnòstic i tractament antibiòtic adequat, encara segueix sent un problema de salut rellevant en països en vies de desenvolupament.
 
Així mateix, en ser una malaltia crònica, fins i tot en països desenvolupats, podem observar les conseqüències que produeixen la febre reumàtica en persones grans que la van desenvolupar en la seva joventut. Així, no és infreqüent escoltar persones de la tercera edat referir que tenen inflamació de les articulacions o que han hagut d’operar-se de les vàlvules del cor per causa del “reuma”.

En què consisteix la febre reumàtica?

La febre reumàtica és una malaltia inflamatòria autoimmune que afecta fonamentalment al cor, al sistema nerviós i a les articulacions. Es desencadena en persones predisposades genèticament per una infecció per un bacteri, l’estreptococ del grup A o Streptococcus pyogenes. Aquests germen produeixen faringoamigdalitis – “angines” – i  la seva manifestació en pell, l'escarlatina, de forma habitual en nens amb edats compreses entre cinc i quinze anys.
 
Durant la infecció de gola s'alliberen components de l’estreptococ que són similars a teixits humans. Aquests components produeixen una resposta immunològica de les defenses de l'organisme per combatre la infecció que, en algunes persones, al mateix temps danyen els teixits del cor, el cervell i les articulacions.
 
El diagnòstic de la infecció estreptocòcica en l'actualitat és senzill i ràpid, mitjançant la realització d'un test de diagnòstic ràpid en una mostra presa de la faringe (faringotest o estreptotest) i es tracta amb antibiòtic, generalment penicil·lina o amoxicil·lina.
 
Cal tenir en compte la importància de completar el tractament antibiòtic (habitualment deu dies) per minimitzar el risc de patir una febre reumàtica.

Quines manifestacions produeix la febre reumàtica?

Atès que la malaltia requereix la reacció de les pròpies defenses, les manifestacions no es produeixen fins a dues o tres setmanes després d'una escarlatina o d'una faringoamigdalitis estreptocòcica.
 
La manifestació més freqüent és la inflamació de articulacions de gran mida (genolls, turmells, colzes). Normalment es produeix de forma migratòria, és a dir, canviant d'una a una altra articulació en qüestió de dies.
 
En canvi, la manifestació més greu és la inflamació cardíaca, que té lloc al voltant de la meitat de persones amb febre reumàtica. Pot inflamar qualsevol de les tres “capes” que té el cor (pericardi, miocardi i endocardi), però la forma més típica és l'afectació de les vàlvules cardíaques, sobretot la vàlvula mitral. La reacció inflamatòria produeix lesions a les vàlvules (estenosi, insuficiència o ambdues), que poden precisar de recanvi per una pròtesi en cas de ser severes.
 
L'afectació del teixit del cervell és menys freqüent i pot produir moviments involuntaris i incoordinació dels músculs de la cara i extremitats superiors, debilitat i labilitat emocional. Aquest quadre es coneix com Corea de Sydenham o, col·loquialment, com el Ball de Sant Vito.
 
Les manifestacions en la pell en forma d'espigues evanescents (eritema marginat) o de petits bonys endurits (nòduls subcutanis) són menys freqüents.

Com es diagnostica?

Així com en altres malalties reumatològiques, no existeix una prova diagnòstica de laboratoris per a la febre reumàtica.
 
El seu diagnòstic es realitza quan es reuneix en una persona l'evidència d'una infecció recent per estreptococ del grup A i diverses manifestacions prèviament comentades. 

Quin és el seu tractament?

El tractament de la febre reumàtica consisteix en:
  • L’eradicació de la infecció per estreptococ del grup A mitjançant l'administració d'antibiòtics.
  • El tractament antiinflamatori, amb antiinflamatoris no esteroideus com l’ibuprofèn o l'àcid acetilsalicílic, o bé amb corticoides, en funció de la gravetat.
La prevenció de les recaigudes després d'un primer atac de febre reumàtica es basa en l'administració de penicil·lina intramuscular cada quatre setmanes durant els anys següents al diagnòstic.
 
La durada de la prevenció ha d'individualitzar-se en funció de l'edat del nen i de l'abast de la malaltia, però es recomana un mínim de cinc anys.
 
Accés a la font de consulta:

Comparteix