La detecció i la prevenció en el desenvolupament de les habilitats acadèmiques és la clau de l’èxit

08/02/2023

Ara que comencem el segon trimestre a les escoles, i els nens ja estan adaptats, és important recordar que cal detectar de forma precoç les dificultats en l’adquisició de les habilitats acadèmiques: lectura, comprensió lectora, escriptura i càlcul. És la manera de poder avançar-nos a l’aparició de possibles trastorns de l’aprenentatge.

Els pares no som experts en aprenentatges i, a les escoles, els mestres tenen molts nens i escassos recursos com per poder-nos detallar de forma específica el seu avenç tant acadèmic, emocional com social. 

Els trastorns de l’aprenentatge són disfuncions específiques en àrees cerebrals específiques. Aquestes disfuncions provoquen dificultats desproporcionades i desmesurades en algun aprenentatge concret. Els estudis amb ressonàncies magnètiques funcionals ens han permès saber que aquestes disfuncions es poden mitigar en trastorns menys severs i, fins i tot, revertir si se’n fa un treball intensiu (només en el cas de deteccions precoces).

Ara que coneixem que el nostre cervell té àrees més desenvolupades i d’altres que menys i, el més important, ara que som conscients que quan som petits el cervell és plàstic i se’l pot entrenar, és imprescindible donar avís a la família quan veiem que a l’infant li està costant més del compte l’adquisició d’alguna habilitat.

Des de la vessant clínica ens preocupa que els diagnòstics, malgrat tot el que ja se sap, encara siguin tant tardans i encara es donin missatges del tipus: “el nen encara és petit i hem d’esperar”, “que la dislèxia no es pot diagnosticar fins a quart de primària”, “que el nen ja madurarà” o “que ja veurem quan sigui més gran si allò li costa encara”. Ens trobem, en general, que les famílies no reben les alertes des de les escoles fins a quart, cinquè o sisè de primària.

Aquests diagnòstics tardans provoquen que els infants no sàpiguen què els passa quan ja estan cansats, saturats i, per tant, desmotivats en l’àmbit escolar, ja que no han pogut avançar al ritme que tocaria.

El fet és que la intervenció en aquest moment no és igual d’eficaç que en etapes primerenques. Les intervencions en etapes escolars més avançades es plantegen diferent, doncs existeixen evidències científiques que demostren que, a aquestes edats, el cervell ja no és tant plàstic. Per tant, la reeducació en aquest moment ja pren un altre enfoc i tractarà de compensar els dèficits amb eines tecnològiques que ajudin a l’infant a gestionar-los, i potenciarà els punts forts del nen. Aquest tipus d’intervenció rep el nom de reeducació compensatòria, i a diferència de la reeducació en etapes primerenques, no pot arribar mai a modificar els dèficits de l’infant, sinó com el mateix nom diu, els intenta compensar amb altres mecanismes. 

Els professionals del sector estem acostumats a tractar amb els familiars dels infants que han descobert els dèficits en aquestes etapes escolars més avançades, quan la intervenció només pot compensar les mancances del nen, no corregir-les. La frustració dels pares per no haver-ho encarat abans acostuma a ser un comú denominador. És per això que amb aquest article volem animar a professors i escoles a avisar a les famílies, quan abans millor, sobre l’eventual dificultat que un infant pugui presentar durant el procés d’aprenentatge. El temps guanyat gràcies a un avís primerenc és de vital importància a l’hora d’avançar-nos al dèficit. Pensem, a més, que el dèficit no només afectarà a l’infant a nivell cognitiu, sinó que l’afectarà indefectiblement a nivell emocional: l’infant prendrà consciència que necessita un esforç extra per arribar al nivell de la resta del grup, causant un desgast i cansament que, a la llarga, provocarà deixadesa en els estudis, no per falta de voluntat sinó per manca de resultats.

Les etiquetes que el grup o el mateix infant es posarà en aquesta etapa (“soc el beneit de la classe”) costaran molt de treure de cara a futur. En aquest sentit, una intervenció precoç serà d’enorme ajuda, doncs cada etapa educativa finalitzada sense l’oportú diagnòstic i el corresponent tractament es solaparà amb la següent etapa, on les antigues dificultats se sumaran a les noves, desembocant tot plegat en un fracàs escolar estrepitós i, el què és pitjor, amb un infant que no voldrà posar els peus a l’escola.

Els infants que mostren una primera simptomatologia en trastorns de l’aprenentatge i/o la conducta, poden presentar dèficits en diferents àrees específiques del cervell:  lectura, llenguatge, càlcul i funcions executives/atencionals. A continuació especificarem les característiques que ens podrien fer pensar en cada un d’ells. 

Signes d'alerta per a un trastorn de lectura

Els signes d’alerta que ens farien pensar en un possible trastorn de la lectura  (dislèxia) en educació infantil són que presenti dificultats en:
  • Errors fonètics i/o fonològics en el llenguatge expressiu.
  • Evocació de lèxic específic.
  • Manipular els fonemes de les paraules a nivell oral (contar els sons, treure sons, afegir-ne, buscar-ne, etc.).
  • Reproduir o memoritzar rimes.
  • Aprendre les lletres, associar fonema-grafema i enllaçar els sons de les paraules.
  • Aprendre les seqüencies: dies de la setmana, contar, etc. 
  • Denominar colors, dibuixos, nombres, etc. 
  • Antecedents familiars de dislèxia.

Signes d'alerta per a un TDAH

D’altra banda, els símptomes que ens apunten al cas del TDAH de presentació predominantment inatent o combinat són aquells en els que l’infant
  • Li costi mantenir l’atenció en tasques més tedioses.
  • Es despisti fàcilment.
  • Li costi acabar activitats.
  • Es frustri ràpidament.
  • Es desmotivi i cansi amb facilitat.
  • No vulgui treballar ni anar a l’escola.
  • Necessiti una pauta directa per treballar.
  • Li costi automatitzar els hàbits diaris.
  • Tingui dificultats en el control dels impulsos (combinat).
  • Li costi respectar el torn de la paraula. 
  • Tingui dificultats per estar ben assegut i escoltar (combinat).
  • Estigui molt inquiet i nerviós (combinat).

Signes d'alerta per a un trastorn de càlcul

En el cas de les habilitats matemàtiques els símptomes a detectar corresponen a dificultats en:
  • Comptar utilitzant el dit i fent la correspondència dit-objecte
  • Comptar oralment fins a 10, copiar els nombres
  • Saber què és més petit o més gran, més llarg i més curt
  • Connectar els nombres amb el grup pertinent de coses (representació mental del nombre amb el nombre d’objectes als que correspon)
  • Classificar objectes segons les seves característiques i quan no entén el significat de comptar (li demanes 5 coses i te’n dona unes quantes)

Signes d'alerta per a un TDL

En el cas d’un Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL) ens serà més fàcil perquè la primera senyal d’alarma és que els costa el desenvolupament d’aquesta habilitat, fet que vol dir que quan han de començar reproduir monosíl·labs,  a formar frases curtes, a reproduir sons, etc. no ho fan. Presenten dificultats en més o menys intensitat en els següents aspectes:
  • Evocació de vocabulari (no els surten les paraules o les diuen erròniament)
  • Cometen errades morfosintàctiques en la construcció de les frases
  • Els costa organitzar el seu discurs
  • Cometen errades fonètiques i/o fonològiques
  • Barregen idiomes
  • Els costa comprendre ordres, etc. 

Què en podem fer des de l'escola?

Tenint en compte que el temps és un factor clau en el procés d’aprenentatge d’un infant amb trastorns de l’aprenentatge (TA), és vital que a educació infantil i primària el professorat sigui capaç d’identificar els alumnes que poden presentar-ne.

A les escoles necessitem persones a les aules amb capacitat per  distingir les necessitats específiques dels seus alumnes i donar respostes afectives i efectives que garanteixin la eficiència de la funció educativa. La neurociència ha demostrat que determinats aprenentatges culminen amb èxit en moments temporals de la vida dels infants molt determinats. Fora d’aquests moments l’aprenentatge també podrà assolir-se però caldrà emprar-hi més temps i el resultat serà, probablement, menys satisfactori. Per tant, la detecció primerenca servirà per prevenir trastorns tot aplicant, en aquests moments temporals d’assoliment de coneixements, els tractaments necessaris per pal·liar els efectes del citat trastorn.

D’altra banda, recordar que diagnosticar precoçment no ha de ser sinònim de sobre-diagnosticar: no es tracta d’entrar en pànic i començar a etiquetar tots els alumnes, de manera indiscriminada. El diagnòstic precoç exigeix observació atenta, acompanyament, anàlisis i, quan no es tenen les eines per treure conclusions clares amb els propis mitjans, buscar l’ajuda de professionals especialitzats.  

En base a tot l’anterior, animem al col·lectiu docent a eliminar prejudicis i a perdre la por a l’hora d’iniciar diagnòstic primerencs, que de ben segur que evitaran l’arribada de diagnòstics tardans amb trastorns més severs. Educació i neurociència han d’anar de la mà per tal que els nens es desenvolupin en les millors condicions emocionals, acadèmiques i socials.

Així doncs, a mode resum, el diagnòstic precoç i l’avaluació neuropsicològica primerenca permetrà:

  • Identificar les dificultats i també les seves habilitats/recursos per poder superar els dèficits abans de que puguin causar cap impacte en la seva vida.
  • Anticipar-nos, aplicant les adaptacions metodològiques i recursos que necessita l’infant per tal d’evitar cap repercussió en el seu avenç acadèmic.
  • Que el nen no vegi minvada la seva autoestima per propis judicis que faci ell o el seu entorn. Tot i que recomanem evitar les etiquetes, el cert és que haurem d’explicar a l’infant, sense filtres, l’existència del trastorn i com enfocar-lo. Si nosaltres no els hi facilitem una explicació la buscaran a fora, i potser la informació que rebin no serà ni exacta ni constructiva. Pensem que l’infant és conscient de les seves limitacions, i pot arribar a la conclusió que si, malgrat l’esforç, els resultats acadèmics no arriben, és perquè no és intel·ligent. Res més lluny de la realitat, doncs l’àmbit escolar és ple d’infants amb trastorns de tota mena però amb altes capacitats intel·lectuals. L’infant sempre preferirà saber que no arriba a assolir objectius acadèmics per un escull -el trastorn- que pel fet de ser, com es diu vulgarment, un ximplet.  
  • Canvi molt positiu en el pronòstic ja que el grau de repercussió del trastorn serà molt baix o inexistent si aconseguim revertir-ho del tot.
  • Realitzar una intervenció precoç treballant els dèficits per reactivar l’àrea cerebral que no s’activa correctament.
  • Evitar que hi hagi un sobreesforç i cansament addicional per part del nen per compensar el dèficit.
  • Que a casa se sentin fatigats dedicant més hores del compte en treballar per compensar les dificultats.
  • Que aquest trastorn es torni més lleu en cas de confirmar-se i per tant millorar el pronòstic.
Unitat de Trastorns d'Aprenentatge Escolar (UTAE)

Unitat de Trastorns de l'Aprenentatge Escolar (UTAE)

Elisabet Ristol OrriolsNeuropsicòloga