• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

«Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú»

26/08/2013

Entrevista a Joan Corbella, metge i psiquiatra, i gran divulgador de la ciència de la psiquiatria i la seva aplicació a la vida quotidiana. En aquesta entrevista ens aporta la seva visió sobre les conseqüències de que els pares sobreprotegeixin massa als seus fills. 

«Hi ha pares que fan de la seva paternitat un ofici»

Creu que avui dia existeix sobreprotecció vers els nostres infants?

Si, ens trobem dues formes de sobreprotecció: hi ha un tipus de pares que ignoren els fills, de fet volen que els donin els mínims problemes possibles i això genera sobreprotecció. Mai els mestres s’han trobat amb tants problemes com ara d’excuses, excuses dels pares per protegir els seus fills. Aquests pares viuen la paternitat com una nosa. 

D’altre banda, hi ha un altre tipus de pares massa preocupats per tot. Estan sempre a sobre i pateixen massa pel fill. Volen transmetre valors i hàbits de seguida. Són pares que no fan de pares, sinó un ofici de la seva paternitat.

“Els meus pares no m’estimen perquè sempre em critiquen, per tant no m’estimen a mi, estimen el que ells voldrien que jo fos”

Com els pot afectar aquesta sobreprotecció?

Un nen necessita un ambient de calidesa on es senti respectat, acollit, valorat i com conseqüència de tot això, estimat. Els adolescents et diuen “els meus pares no m’estimen perquè sempre em critiquen, per tant no m’estimen a mi, estimen el que ells voldrien que jo fos”. El resultat final d’això sempre és inseguretat personal, que es pot traduir en un excés de responsabilitat (si no aprovo no m’estimarà), o convertir-se en un delinqüent perquè ha de sobresortir fent alguna animalada.
 

«Crec que estem muntant una societat on els infants fan nosa»

Què ha passat en la societat aquests darrers anys per arribar a aquest punt?
 
Un dels motius pot ser la falta de consciència del fet de la paternitat. És un problema que tenim molt específicament al nostre país. La tassa de natalitat a Catalunya, si no fos pels immigrats, seria baixíssima. Les famílies no és que no vulguin tenir fills, és que no tenen lloc i arriben a casa rebentats de treballar.
 
Tenim dones que volen ser mares perfectes i treballadores perfectes, i homes que es posen llistons econòmics molt més elevats per tal de triomfar. Aquesta mena de fal•lera en què ens hem instal•lat a viure, en un hipotètic progrés, acompanyat d’uns horaris kafquians, fa que hagi desaparegut la vida de família. Si afegim la necessitat, creada, d’estímuls (tenim un allau de propostes que fa que els caps de setmana s’hagi de consumir moltes coses), fan que l’adult consideri que això de fer vida familiar sigui com una mena de càstig.
 
Em trobo amb parelles joves en què el fet d’estar amb els fills ho consideren una feina, és una prolongació del “he de fer”.  Si hi ha una criatura no la pots portar a passejar com una obligació, ella ho nota i no es sent estimada. Crec que estem muntant una societat on els infants fan nosa. Aviat hi haurà rètols als restaurants on posarà “prohibit entrar nens”.
 

Sembla ser que el col•lectiu de pares i el col•lectiu de mestres van per camins diferents i sovint no s’entenen, què creu que està passant?

Hi ha una enemistat entre pares i mestres que neix del propi motiu de l’entrevista, la sobreprotecció. Quan uns pares reben una trucada del mestre que vol parlar amb ells, ja s’espanten. Però la pitjor cosa que li pot passar a un mestre és “tinc una entrevista amb uns pares”. 

Parlo amb molts mestres i per ells la relació amb els pares, és el pitjor de la seva feina. No es vol que el fill causi problemes. A partir d’aquí el mestre és la figura que “et denuncia” que el fill té un problema i pel mestre, el pare no és l’aliat que et vol ajudar a resoldre el problema del fill, sinó que ve a defensar al fill i donar-te la culpa a tu.

És com una parella divorciada, utilitzen el nen per donar-se les culpes els uns als altres. Total que no es soluciona res. Evidentment, crec que la culpa és dels pares.

«Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú»

Hi ha cada vegada més tendència a que la culpa sigui dels demés?
 
Així és la nostra societat europea. A l’orient la gent no es planteja de qui és la culpa de les coses. Aquí de seguida busquem culpables. Avui dia, si el nen s’ha refredat és que l’han deixat passar fred, i la gent es pot refredar sense passar fred. Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú. 
 
En el discurs que tenim tots plegats avui en dia, hi ha sempre una correlació causa-efecte i això ens tranquil•litza, però és una falsa tranquil•litat.
 
Tenim la sensació de que avui en dia hi ha moltes pors. Tot ve del mateix. Avui dia una criatura malalta et desmunta la vida perquè no tenim espais, tenim la vida tant programada que es pretén evitar els problemes.
 

«La natura és una aula indispensable per aprendre»

Què pensa de les colònies escolars?
 
Cal trencar la rutina diària, tant pels nens com pels mestres, i és important conèixer el teu mestre com a persona, en un espai lúdic i on s’estigui bé. La natura és una aula indispensable per aprendre, ens hem d’aproximar a tot allò que no coneixem. No pot ser que una criatura amb 9 anys no hagi vist mai un ocell, a part dels coloms de la plaça Catalunya. El que necessitem són adults que estimin la natura perquè ho puguin transmetre, i facin estimar la natura als nens.
 

Aquesta és una entrevista realitzada per La Granja, Granja Escola que es dedica íntegrament a l’educació i l’ensenyament de nens i joves en edat escolar a través de les emocions. 

La Granja contesta:

Què puc fer per no sobreprotegir al meu fill/a?
 
Quan un té un fill o filla, és molt important fer-se aquesta pregunta, perquè sense adonar-nos el sobreprotegirem per por. Així doncs hem de tenir molt clar, el pare i la mare, com l’educarem en aquest sentit i a partir del seu primer any de vida.
 
Un nen sobreprotegit és un nen desprotegit per a la vida a partir de l’adolescència, ja que se li està negant l’entrenament d’unes habilitats que de ben segur necessitarà per desenvolupar-se quan sigui jove i adult. Parlem d’habilitats com la valentia, l’atreviment, l’autoconeixmenet, la capacitat de tolerar la frustració i en especial l’autoestima (capacitat d’estimar-se a sí mateix).
 
Un nen a qui se li resolen tots els problemes, a qui se li facilita tota la seva primera infància (evitar-li disgustos, frustracions, o que tingui tot el que vol, no demanar-li esforços ni compromisos o obligacions) serà un jove desprotegit. Aquí a La Granja els veiem a diari, i en la seva  mirada veiem que no s’estimen, que no se senten útils perquè mai els han deixat fer coses amb utilitat.
 
Com evitar-ho? amb un any que mengi sol, encara que embruti tota la taula (això és més que menjar, això és un entrenament, recordeu!), amb tres que es cordi sol les sabates, amb cinc que es vesteixi sol, encara que ho porti al revés (estigueu orgullosos i accepteu la seva equivocació, només així ell podrà mirar amb orgull els seus futurs errors), amb sis que es faci l’esmorzar, amb deu que faci el sopar a la família, i amb onze que s’espavili sol amb el mestre i no es queixi.
 
Això és només un exemple, hi ha un munt més per a que entreu als vostres fills en les habilitats que necessitarà per anar sol, i orgullós, per la vida. 
 
 

Comparteix