Coneix els perills que comporta l'automedicació en nens
Es coneix com a automedicació l'administració de medicaments per decisió pròpia d'una persona (o dels seus pares o cuidadors, en el cas dels nens), sense que hi hagi un consell mèdic previ.
Dins d'aquest terme hem de diferenciar dues situacions freqüents:
Automedicació amb fàrmacs venta lliure
La primera és l'automedicació amb fàrmacs de venta lliure. Aquests medicaments són aquells que poden comprar-se en les farmàcies sense recepta i que serveixen per a alleujar malalties o símptomes comuns i lleus, com ara la febre, dolors lleus a moderats, la tos o l'augment de mucositat en refredats, etc.
En aquest cas, si el nen no pateix cap malaltia, si no està en tractament amb altres medicaments i es tracta d'un procés banal, l'automedicació amb alguns fàrmacs d'alleujament simptomàtic (febre, mal...) no suposa un risc. De fet, forma part dels objectius de salut pública la capacitació de la població, en el nostre entorn dels pares i cuidadors dels nens, en l'autonomia de la cura de la seva salut en malalties banals.
En qualsevol cas, pot ser aconsellable que els pares o cuidadors del nen, en les visites amb el seu pediatre demanin consell sobre la gestió i el tractament, amb i sense fàrmacs, de malalties comunes en la infància, com ara els refredats, les gastroenteritis... en molts casos es tracta d'infeccions lleus i autolimitades que no precisen d'una atenció mèdica però sí d'un adequat consell per alleujar els seus símptomes i prevenir les seves complicacions.
Així, pot estar justificat l'ús d'alguns fàrmacs, com el paracetamol per alleujar la febre, el dolor o el malestar. En aquests casos s'han de seguir les recomanacions que figuren en el prospecte per evitar el tractament amb dosis inadequades, tant per excés, i amb això el risc d'intoxicació, com per defecte, la conseqüència del qual seria no alleujar els símptomes però sí exposar al nen a els efectes adversos del fàrmac.
En cas que el nen estigui en tractament amb altres fàrmacs, o si pateix alguna malaltia crònica, és recomanable que els seus pares consultin amb el seu pediatre o amb el farmacèutic abans d'administrar altres medicaments.
Autoprescripció
La segona situació és la denominada autoprescripció, que consisteix en l'administració d'un medicament que només es pot adquirir amb recepta mèdica per iniciativa pròpia, sense prescripció directa d'un metge que recomani i doni suport a la seva utilització en un nen amb una malaltia concreta.
Un exemple freqüent d'autoprescripció és l'ús d'antibiòtics en infeccions respiratòries agudes (refredats, bronquitis...) o en infeccions gastrointestinals (diarrea). En tots dos casos es tracta d'infeccions de causa generalment vírica que no necessiten tractament antibiòtic excepte en alguns casos concrets o en aquelles situacions en què hi hagi una complicació de la malaltia.
L'autoprescripció sí que suposa clarament un risc, ja que l'acte de prescripció que porta a terme el metge és una recomanació que té en compte múltiples factors i precisa d'un coneixement de la malaltia, de les característiques personals de cada pacient (edat, sexe, malalties prèvies i cròniques, el seu estat de vacunació...) i dels efectes dels fàrmacs, tant el seu efecte principal com dels efectes adversos.
L'autoprescripció té el risc d'exposar als nens als efectes adversos d'un fàrmac sense que aquest pugui aportar per altra banda un benefici curatiu en la seva malaltia actual. D'altra banda, pot emmascarar o alterar l'evolució natural de la malaltia i amb això dificultar el seu diagnòstic.
