• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

Com preparar a un nen per a una cirurgia o un ingrés hospitalari

22/07/2014

Una cirurgia o un ingrés hospitalari programat no solen venir causades per una emergència mèdica i, per tant, existeix un temps previ en el qual la família i el mateix nen poden preparar-se per a una situació que tots temen, encara que de manera diferent.   

Malgrat tot, amb certa freqüència, les famílies no només tenen les seves pròpies pors, sinó que a més, no saben bé quina és la millor manera de preparar el seu fill/a per a aquesta nova situació que pot suposar una important font d’estrès per a tots: per al mateix nen, els seus pares i mares, germans i altres familiars, etc. Llavors, aquest temps de preparació fàcilment pot convertir-se en un període d’incubació de pors i d’increment de l’ansietat.

L’objectiu d’aquesta guia és oferir unes pautes concretes i adaptades a les diferents edats dels nens amb les quals pots preparar-te a tu mateix i al teu fill per fer front, de la millor manera possible, a l’ingrés a un hospital. 

Per què és necessari preparar als nens per a una cirurgia o un ingrés hospitalari?

Malgrat tots els esforços que els hospitals han fet en els darrers anys per millorar la qualitat de l’experiència hospitalària i reduir les fonts d’estrès, el fet per ell mateix sol suscitar pors en els nens i en les seves famílies.

Per als adults, les pors tenen a veure amb els riscos associats a la malaltia i amb el pronòstic d’aquesta, però també amb la pregunta de si sabran ajudar el seu fill a estar de la millor manera possible. Per als nens, moltes pors se centren en el fet de separar-se dels seus pares, la por al dolor i a les punxades i altres fonts d’ansietat que es detallen més endavant.

Hi ha tres raons fonamentals per donar importància i dedicar esforços a la preparació dels nens per a l’ingrés a un hospital:

  • L’ansietat dels pares i els fills es retroalimenta: com més angoixat està el nen més estrès experimentaran els seus pares. I com més estressats estiguin els pares més pors i estrès experimentarà el nen. 
  • L’estrès i l’ansietat no només tenen efectes sobre l’experiència a l’hospital, sinó que incideixen també en la recuperació dels nens, en el seu sistema immunològic i, en casos extrems, poden generar fins i tot seqüeles conductuals i emocionals després de l’alta.
  • Per als nens, cada fet que trenca la rutina diària suposa un aprenentatge. En aquest cas, una cirurgia i una hospitalització primerenca els influirà de manera important en experiències posteriors que siguin similars. Oferir-li al seu fill un bon model per fer front a aquestes situacions és doncs, una important inversió en el seu futur.

Quina és la millor manera de fer-ho?

Independentment de l’edat del nen que hagi de ser hospitalitzat, de manera general, es pot afirmar que la millor forma de preparar-lo per a aquest fet és estar obert a les seves preguntes i pors i ser molt honestos amb ell. Aquesta norma bàsica és vàlida tant per a procediments ambulatoris o rutinaris, com per a cirurgies més complexes i hospitalitzacions causades per necessitats de tractament.

Per fer front a l’estrès de millor manera i poder regular les seves emocions, els nens de totes les edats necessiten tenir unes nocions bàsiques, adaptades a la seva edat, sobre els següents aspectes:

  • Què els faran i per què?
  • Què està passant ara mateix i quin és el següent pas?
  • Si estaran o no acompanyats pels seus principals cuidadors.
  • Com es poden sentir abans, durant i després de la cirurgia o les pràctiques mèdiques que els aplicaran. 

Els passos que proposem en aquesta guia estan destinats a anticipar aquestes preguntes i contestar-les de forma eficaç i tranquil·litzadora. 

Prepara't tu, abans de preparar al teu fill

Quan un equip mèdic et notifica que el teu fill necessita una cirurgia i/o una hospitalització, se t’acudeixen moltes preguntes. Actualment, l’avantatge és que els equips mèdics estan molt ben preparats per orientar els seus usuaris i fins i tot és possible que prenguis la decisió amb ells. Les principals preguntes que probablement tinguis al cap aniran sobre la gravetat del diagnòstic, les opcions terapèutiques, el procediment d’elecció, els riscos, el pronòstic, etc. Necessites respostes per a aquests dubtes. Al principi, segurament, experimentaràs una inquietud natural i funcional, relacionada amb la gravetat d’allò que passa, però també amb l’afany lògic de protegir el teu fill del possible patiment i de la por. Aquesta inquietud anirà cedint a mesura que obtinguis més informació i puguis processar-la.

No obstant, per preparar de manera adequada el teu fill, necessitaràs altres respostes diferents, ja que el teu fill té preguntes diferents. Necessitaràs saber, sobretot, en quines situacions podràs estar amb ell, si hi podrà tenir la seva joguina preferida, qui i com el baixaran a quiròfan, quan es despertarà de l’anestèsia i qui serà amb ell quan això passi, com serà l’habitació on el portaran, si el podran visitar els seus germans i amics, què podrà menjar, etc. El món dels nens és més concret que el dels adults i, per tant, formulen preguntes concretes. Només quan estiguis segur de tenir totes les respostes estaràs ben preparat per parlar amb el teu fill.  

Explica-li al teu fill el problema de salut que requierex l' hospitalització

Descriu doncs, el problema de salut amb paraules senzilles, que no siguin tècniques.  És important no fer servir paraules que puguin resultar alarmants com ara: et faran un tall o et cosiran. Posa atenció també en dir que t’adormiran: alguns nens potser que hagin sentit aquesta expressió en el context de l’eutanàsia de la seva mascota. És molt més efectiu descriure bé el problema, assegurar-li al teu fill que li solucionaran tal com ho fan amb molts altres nens. Només si el teu fill vol saber més detalls o té més preguntes, dóna-li respostes que siguin comprensibles a la seva edat. No vagis molt més enllà d’allò que el nen hagi preguntat, sinó que invita’l a fer més preguntes.

No li menteixis ni li prometis coses que no podrà complir. Si davant una pregunta no saps la resposta, digues-li simplement que no la saps.

Descriu-li què passarà i en quin ordre 

Per al teu fill és de vital importància estar sempre orientat a allò que passa en cada moment. Si es tracta d’un nen menor de 6 anys, n’hi haurà prou amb explicar-li què està passant i quin serà el següent pas. Si és un nen d’edat superior, voldrà saber, en línies generals, per quines fases passarà i després l’ajudaràs a situar-se a cada pas per saber què li faran ara mateix i què li espera després.

Alguns exemples: 

  • A un nen de 3 anys, li podem explicar que ara sortim de casa cap a l’hospital i que quan hi arribem ens ensenyaran l’habitació on viurem els propers dies (és important el plural: hi viurem nosaltres juntament amb ell). Un cop a l’habitació, li podem recordar que hem vingut a l’hospital a solucionar el problema, que aquesta és la nostra habitació per als propers dies i que ara aniran a conèixer-lo les infermeres de la planta que, prèviament li hem ensenyat de camí a l’habitació. I així successivament. 
  • A un nen de més de 6 anys li haurem explicat que ens estarem 4 dies a l’hospital per resoldre el seu problema, que primer ens ensenyaran l’habitació on ens hi estarem durant aquests 4 dies, després l’aniran a conèixer i a preparar les infermeres, després tindrà lloc la intervenció i finalment tornarà a l’habitació on hi estarem junts fins que el metge ens deixi tornar a casa. I en cada nova fase el situarem dins aquesta seqüència temporal: te’n recordes que hem vingut a l’hospital perquè t’ajudin amb el problema de tal? I que ens van donar l’habitació on viurem aquests dies? Te’n recordes què passarà ara? Sí! Ara vindran les infermeres

Ajuda'l a gestionar les seves pors i ansietat 

Alguns nens tenen bàsicament dos pors en relació a la seva estada a l’hospital: a patir dolor i a estar sols durant l’hospitalització (veure apartat específic al final de la guia). Anticipa’t a aquestes pors.

En primer lloc, ajuda el teu fill a entendre que aquestes pors són perfectament normals i que també els adults sovint tenim por en aquestes situacions, principalment perquè ens són desconegudes.

A continuació, dóna-li al teu fill explicacions honestes i vertaderes: no li pots assegurar que no tindrà dolor, però sí que li pots dir que, si li fa mal, els metges i les infermeres l’ajudaran perquè no senti aquest dolor. Tampoc pots afirmar que sempre seràs amb ell: per exemple, quan hagi de ser intervingut no podràs entrar sempre al quiròfan amb ell. Sí que pots comprometre’t (sempre havent-te informat abans) a estar amb ell quan es desperti, o quan arribi a l’habitació. 
 
Per la seva estructura de pensament concret, els nens d’edats compreses entre els 3 i els 8 anys poden fàcilment interpretar que estan malalts, que seran hospitalitzats o que se sotmetran a una cirurgia perquè han fet alguna cosa malament. És a dir, poden interpretar que allò que els està passant és una mena de càstig. Per aquest motiu, és important presentar l’hospitalització com una solució a un problema, no com el problema. Entendre que els professionals de l’hospital i els pares i mares l’estan ajudant és la principal estratègia per fer front a l’estrès. 

Prepara la volta a casa

Igual que has preparat l’ingrés hospitalari, hauràs de de preparar l’alta. Òbviament, tant el teu fill com tu estareu desitjant tornar-hi i no tindreu cap por en aquest sentit. Però és important avisar el nen que els primers dies potser no pugui fer una vida normal. Si el teu fill ha de fer una mica de repòs després de l’hospitalització, seguir una dieta, prendre’s una medicació o sotmetre’s a cures, és imprescindible que li expliquis abans d’anar cap a casa. Si no, tindrà unes perspectives d’absoluta normalitat. I, en el moment en què comprovi que no és així, fàcilment pot interpretar que no l’han curat, que s’ha tornat a posar malalt o que mai acabarà de posar-se bé.  

Amb quanta antelació cal preparar al nen? 

Com la majoria d’aspectes contemplats en aquesta guia, la resposta dependrà bàsicament de l’edat del nen. 

De manera orientativa, es poden tenir en compte els següents terminis: 

  • Nadons (de 0 a 1 any): encara que el teu fill no podrà entendre encara les explicacions verbals, no deixis de parlar-li del tema i d’explicar-li tot allò que passa. Les verbalitzacions et tranquil•litzaran i la teva veu relaxarà el nadó. Però en aquesta edat no és necessari que ho facis amb dies d’antelació. Serà suficient si li comences a explicar en sortir de casa. 
  • D’1 a 3 anys: en aquestes edats els nens ja entenen bastant el nostre llenguatge, però encara no tenen un marc temporal. Per tant, comença a parlar-li al teu fill 1 o 2 dies abans de la cirurgia i/o hospitalització. Anima’l a triar un objecte de casa que podrà emportar-se a l’hospital i acompanya cada pas d’una breu i senzilla explicació. 
  • De 3 a 5 anys: avisa el teu fill entre 3 i 4 dies abans de l’ingrés. Explica-li amb paraules senzilles i frases curtes per què ha d’anar a l’hospital i què hi veurà. Assegura-li que seràs amb ell la major part del temps, però siguis honest i no facis promeses que després no podràs complir. En aquesta edat, resulta de gran ajuda fer servir joguines que simulin el material mèdic i “explorar” el seu nino preferit, prendre-li la temperatura, ingressar-lo a l’hospital, etc. El joc de rol és una excel•lent manera de preparar els nens d’aquesta edat. De la mateixa manera, serà molt útil en tornar a casa perquè el nen pugui expressar com ha viscut la seva experiència.
  • De 6 a 12 anys: els nens d’aquesta edat ja tenen referències temporals. Per tant, el temps òptim per iniciar la preparació serà una o dues setmanes abans de la data programada. En aquesta edat, no només els preocupa allò que passarà a l’hospital, també si a l’escola sabran què els passa, si podran tenir visites i quant de temps estaran ingressats. Tracta de ser realista en les respostes i utilitza material gràfic com a suport a les explicacions: un calendari, alguna imatge d’un llibre sobre el cos humà, etc.
  • Adolescents: els adolescents necessiten  ser tractats ja com a joves adults. Per tant, no hi haurà preparació formal sinó que l’adolescent participarà activament en tot el procés previ a la decisió d’hospitalització o cirurgia. Fes-lo partícip de totes les explicacions, decisions i altres elements previs a l’hospitalització. Anima’l a confeccionar una llista de preguntes a formular al seu metge. Els adolescents tenen una gran necessitat d’independència i tenen por de perdre-la durant l’ingrés. Intenta doncs, evitar que sigui tractat com un nen: anima’l a ser actiu i a prendre les seves pròpies decisions fins on pugui fer-ho.  

Coneix i identifica les principals fonts d'estrès pels nens abans, durant i després d'una hospitalització

Tal com acabem de veure, les pors i les fonts d’estrès dels nens en relació a una cirurgia i als ingressos hospitalaris es van modificant segons la seva edat i capacitat de comprensió de la situació. També depenen de la malaltia concreta que provoca l’ingrés i de la personalitat del nen. Tot i aquesta varietat, podem agrupar els diferents elements que provoquen estrès en les següents categories:

En nens d'entre 1 i 3 anys d'edat:

Les principals pors s’agrupen al voltant de la separació dels pares. Poden fins i tot tenir fantasies de ser abandonats a l’hospital. Intenta passar el màxim temps possible amb el teu fill. Actua de manera habitual, sense sobreprotegir-lo ni infantilitzar-lo. Digues-li sovint que ets amb ell. Parlar-li i explica-li què estan fent, encara que sàpigues que no entendrà totes les explicacions. Reforça el contacte corporal. Porta de casa algun objecte familiar de referència per al nen. Possiblement aquest objecte podrà acompanyar-lo també en situacions en les quals no hi puguis ser, sempre que estigui autoritzat pel personal mèdic.

En nens de 3 a 6 anys d'edat:

En nens de 3 a 6 anys a la por a la separació dels seus cuidadors se li pot sumar el temor al dolor durant la cirurgia i després d’aquesta. Poden aparèixer les pors i l’ansietat davant les agulles i els aparells desconeguts (radiografies, ecografies, etc.). Normalitza les pors del teu fill però intenta desactivar-les: explica-li que durant la cirurgia estarà com adormit, perquè un metge especialment entrenat (l’anestesiòleg) es dedicarà només a això. Farà que no senti res, que no vegi res, que no tingui dolor i després, quan l’altre metge, el que l’ajuda a resoldre el problema (cirurgià) acabi, aquest metge farà que es desperti poc a poc i que no li faci mal res. En molts serveis d’anestesiologia, als nens d’entre 3 i 8 i 10 anys se’ls ofereix la possibilitat de bufar i inflar un globus (inducció per inhalació) per evitar almenys una de les temudes punxades d’abans de la cirurgia.

Quant a la por a les agulles, no la dramatitzis, però tampoc és bo ignorar-la o dir-li al nen que és una nimietat. Possiblement ja l’hagin punxat alguna vegada, de manera que el teu fill pot evocar com és això de la punxada i com no és. Compara-li amb una punxada d’un insecte, però sense picor, com a analogia perquè ell pugui imaginar-s’ho.

Dirigeix la majoria de les respostes a la idea central de que tant la cirurgia com l’hospitalització l’ajudaran amb el seu problema: insisteix en la descripció del problema que s’ha de resoldre.

En nens d'entre 6 i 12 anys d'edat:

En nens d’entre 6 i 12 anys d’edat la por a la separació disminueix bastant o, almenys, és més fàcil de calmar. I malgrat això, augmenta la por al dolor, a l’anestèsia (a no despertar-se després d’aquesta) i a sofrir seqüeles físiques visibles després de la intervenció. També poden mostrar por davant el fet que els vegin despullats o hagin de manipular els seus genitals. 

Intenta donar-li al teu fill explicacions clares i racionals. Explica-li que durant la cirurgia, un metge especialista, l’anestesiòleg, li donarà uns medicaments perquè no senti cap dolor i no estigui despert. I llavors, quan tot s’acabi, el despertarà i tot haurà passat. En aquesta edat és molt important subratllar el fet que es despertarà després de la intervenció o que és impossible que es desperti durant el procediment. Quant a les agulles, no ridiculitzis la possible por del nen, però compara les punxades amb la punxada d’un mosquit, però sense picors.

Comenta amb ell en termes realistes on li quedarà cicatriu i de quina mida serà. Si és possible, fes-ho en presència del metge. Quan a la nuesa, aclareix al teu fill que, amb els pares i les mares, els metges i tot el personal sanitari són els únics que poden examinar-lo i tocar-lo quan estigui despullat.

En adolescents:

En adolescentes la capacidad de comprensión de su enfermedad y del tratamiento al que van a someterse aumenta y con ella se potencian los temores. Sus principales fuentes de estrés tienen que ver con el miedo al dolor y al cambio en el aspecto físico. También pueden temer despertarse en medio de la cirugía o no despertarse tras ella. A esta edad aparecen algunos miedos que los adolescentes comparten con los adultos como son a pasar vergüenza o ser humillados, a no ser buenos pacientes, a parecer infantiles o ser considerados unos cobardes y temores similares relacionados con su imagen social. 

En adolescents la capacitat de comprensió de la malaltia i el tractament a què se sotmetran augmenta i amb aquesta, es potencien les pors. Les seves principals fonts d’estrès tenen a veure amb la por al dolor i al canvi en l’aspecte físic. També poden témer despertar-se durant una cirurgia o a no despertar-se en haver-se acabat aquesta. En aquesta edat, apareixen algunes pors que els adolescents comparteixen amb els adults, com són passar vergonya o ser humiliats, a no ser bons pacients, a semblar infantils o a ser considerats uns covards i pors similars vinculades amb la seva imatge social. 

Intenta prendre’t molt seriosament aquestes possibles pors del teu fill adolescent. Evita fer-li sentir que els seus temors són injustificats o exagerats. Ajuda’l a que ell mateix pugui buscar maneres de tranquil•litzar-se i facilita que pugui preguntar al personal sanitari tot allò que necessiti. A causa de l’allunyament de molts adolescents davant els adults, busca un equilibri entre implicar el teu fill en aquestes preguntes i en aconseguir tu mateix les respostes que necessita.

Els adolescents solen témer especialment el procés de l’anestèsia per desconeixement i per la pèrdua de control sobre un mateix que suposa. Si és possible que l’anestesiòleg parli amb el teu fill abans de la intervenció això el tranquil•litzarà. Si no, informa’l tu mateix. Explica-li que l’anestèsia és un procés en tres fases: la inducció (quan el pacient es queda adormit), el manteniment (mentre dura la intervenció) i la reanimació (quan el pacient es desperta). Posa èmfasi en el fet que l’especialista té els mitjans per controlar cadascuna d’aquestes fases. 

Com a conclusió, queda’t amb una sola idea respecte les pors del teu fill: la informació és el millor tranquil·itzant del món, tant per al teu fill com per a tu. Anticipa les seves pors i intenta contestar totes les seves preguntes. Si no saps una resposta, no dubtis en dir-li així mateix al teu fill i en buscar en els professionals de l’hospital la resposta que necessita.

En alguns hospitals, com és el cas de l’Hospital Sant Joan de Déu, compten amb un professional Child Life, és un perfil de professional sanitari que treballa amb nens i les seves famílies per ajudar-los a fer front als reptes de l’hospitalització, la malaltia i la discapacitat. Potser l’hospital no compti amb aquest perfil, però sempre es pot demanar si l’hospital té un programa de preparació o d’atenció psico-social, especialment en aquells casos en què la dificultat sigui notable, i tant pares com nens presentin un elevat nivell d’ansietat.

Per saber-ne més:

Cómo preparar a su hijo para una cirugía. Kidshealth. 

Article realitzat per la UTCCB:

Ingeborg Porcar

Directora tècnica de la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona (UTCCB), el centre de prevenció i gestió de situacions crítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que ofereix intervenció psicològica especialitzada a individus, grups i organitzacions en l'abans, el durant i el després d'un esdeveniment traumàtic.

UTCCB:

  • Campus UAB - Facultat de Psicologia. 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Barcelona - Spain.
  • Tel. 900 10 15 80 / International calls: 93 581 37 04 / Email: info@utccb.net
Twitter @UTCCB
Icono Facebook facebook.com/UTCCB
UTCCB SIPEP UAB

Comparteix