• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

Aprendre sense que hi hagi un sobreesforç afegit

28/03/2019

Per què és important la neuropsicologia en l’aprenentatge? 

Tothom entén que un diabètic s’hagi d’injectar insulina. Tothom entén que si tens els peus plans, hagis de dur unes plantilles especials. I tothom entén que si tens miopia, necessitis portar ulleres. Cap d’aquestes adaptacions especials les veiem com un greuge vers a qui no pateix aquestes disfuncions. 

Tanmateix, què passa quan a un nen li costa llegir? Què passa quan a un alumne li costa estar atent? Per què veiem com un greuge per la resta d’alumnes el tracte diferenciat d’un nen dislèxic o amb Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH)?

El sistema educatiu, històricament, ha partit de la premissa errònia que tots els individus tenen un perfil cognitiu semblant, i per això cal que assoleixin uns objectius marcats de la mateixa manera a cada curs. Sortosament, cada cop som més conscients que cada individu, en l’àmbit de l’aprenentatge, té unes peculiaritats pròpies. 

El cervell és específic per cadascun de nosaltres: som hàbils en determinades tasques i podem ser un desastre en d’altres. És tant clar que sovint ens sentim identificats amb el perfil cognitiu dels nostres fills. És normal que si un nen té uns pares o pare despistat, ell pugui heretar aquesta peculiaritat. 

Tot això, aplicat al món de l’aprenentatge, es concreta en una idea: conèixer la neuropsicologia d’un alumne (o el que esdevé és el mateix, el funcionament del seu cervell) ens ajudarà a fer que aquest progressi de manera eficaç i tranquil·la. 

“El nostre fill petit no vol anar a l’escola i cada dia plora. Diu que té mal de cap, que se li esborren les lletres i que ha de fer massa tasques”. Com el podem ajudar?

Si diem que la majoria de nens prefereixen jugar al parc que anar a l’escola no estaríem descobrint la sopa d’all. A vegades, però, les protestes dels infants vénen fonamentades per una mala experiència directament relacionada amb un trastorn de l’aprenentatge. Si el nostre fill, en edats primerenques, expressa idees semblants a les que s’exposen a les de l’enunciat, és possible que sigui com a conseqüència d’un sobreesforç relacionat amb una disfunció neurobiològica.

Pares i professors tenim tendència a pensar que, si deixem passar el temps, aquest malestar del nostre fill desapareixerà, que l’infant madurarà. Però això no és així. Detectar un possible trastorn de l’aprenentatge a temps és la manera de reconduir-lo i, a la vegada, ajudar a fer que l’infant no vegi afectada la seva autoestima. 

Els nens són intel·ligents emocionalment, no es desmotiven per què sí. Quan veiem que el nostre fill expressa frustració respecte a la seva experiència educativa hem de pensar que, en determinades ocasions, no serà per voluntat pròpia de l’infant -no em dóna la gana seguir el ritme de l’aula- sinó per impossibilitat real de l’alumne -per molt que m’hi esforci no puc seguir el ritme de l’aula.

Per posar remei a aquesta situació, la solució passa per valorar el perfil cognitiu de l’infant. Això ens permetrà descriure els seus punts forts i febles, tenir una fotografia de la seva capacitat d’aprenentatge, i saber si algun trastorn interfereix en aquest procés. Coneixent això, serà molt més fàcil traslladar a casa i a l’escola pautes bàsiques per evitar repercussions acadèmiques negatives, frustracions i angoixa. No hem de perdre de vista que el cervell d’un nen és plàstic, i com a tal, les intervencions primerenques seran decisives a l’hora que els punts febles de l’infant deixin de ser-ho. Cal tenir present que la prevenció sempre és la millor intervenció, per tant, si aconseguim avançar-nos al fet que aparegui un dèficit, és un èxit

La via d’accés a l’aprenentatge

Actualment, el sistema educatiu del nostre país gira entorn d’un sistema d’aprenentatge basat en tres pilars: escoltar, llegir i escriure. L’atenció ens serveix per retenir els coneixements que ens trasllada el professor; la lectura l’utilitzem per complementar els coneixements impartits a classe; i finalment, a través de l’escriptura demostrem que hem pogut assolir amb èxit aquests coneixements. 

Què passa, però, quan un infant té, justament, afectada l’atenció, la lectura i/o l’escriptura? La resposta sembla evident: el procés d’aprenentatge no es completarà amb èxit, ja que l’infant haurà de fer un sobreesforç immens que no tindrà com a premi uns bons resultats acadèmics. I com a conseqüència d’això, la frustració, l’ansietat i l’antipatia amb tot el que tingui a veure amb l’escola

En canvi, si a un li costen les matemàtiques, l’esport o la música a l’escola no estaria en una situació tan desfavorida perquè aquestes habilitats només impliquen un àmbit. 

Perquè ens fa por etiquetar o posar nom a les dificultats del nen?

Com podem donar una resposta adequada o posar remei a allò, si no sabem exactament què li costa al nostre fill o filla? Hem de treure les connotacions negatives a rebre un diagnòstic o a posar nom específic a les dificultats. Saber què li passa exactament al nen és justament el que ens permetrà saber com l’hem d’ajudar. Tenir un diagnòstic en el fons és un factor protector. Vol dir que sabem exactament què hem de fer perquè aquesta dificultat interfereixi el mínim possible en el seu progrés acadèmic i autoconcepte. 

Els nens s’adonen de quan una cosa els costa i negar-ho no els ajuda. És més, si no els ajudem a entendre què els passa, ells sols s’acabaran donant la seva pròpia explicació. El relat al qual normalment arriben ells sols és que no són prou intel·ligents, i per tant, la seva autoestima s’afecta i generalment se senten a disgust o malament.

Al final hem de tenir clar que potser tenim mal enteses les connotacions que donem o ens evoquen aquelles etiquetes. Cal treure les creences errònies respecte a aquest tipus de diagnòstics. A un nen amb dislèxia l’únic que li passa és que li costa una mica llegir i a un nen amb TDAH li costa autoregular-se. El grau de severitat d’aquests trastorns varia i les estratègies que té cada individu també són diferents, per tant cal trencar amb els tòpics a l’hora de parlar-ne. 

Elisabet Ristol - Neuropsicòloga a la Unitat de Trastorns de l'Aprenentatge Escolar (UTAE)

Elisabet Ristol Orriols

Neuropsicòloga infantil experta en trastorns de l'aprenentatge escolar. Unitat de Trastorns de l'Aprenentatge Escolar (UTAE).

Comparteix