Un any més, un any menys

15/06/2015

Aquesta és una narració en primera persona que ens ha volgut fer arribar la Irene Costa Martínez, una noia que ja ens va fer arribar una carta relatant la seva vida al costat del seu germà amb paràlisi cerebral i que ara, a mode d'homenatge després de quinze anys de la seva mort, ens envia aquest escrit tot recordant-lo.

I ja en van quinze.

Quinze anys sense tu, sense els teus somriures, sense les teves rialles, sense els teus crits o intents per comunicar-te amb nosaltres, sense el teu bonic i “imperfecte” cos que et tenia presoner de la teva persona, de la teva ànima. Quinze anys buits de medicines i corre-cuites al hospital, on cada una d’elles semblaven ser el teu punt i final, oi mama? Oi papa? - Gràcies per aguantar una càrrega extra de dolor, i estalviar-me més patiment a mi. Sé que no ha sigut fàcil.-

El que no ha desaparegut per a res en aquets quinze anys, ha sigut la teva essència i la teva presencia. Al contrari, segueix tant viva com el primer dia i, fins i tot més. És difícil expressar tot el que sento envers tu, tot el que he arribat a aprendre de tu, tot el que m’has inspirat, tot el que m’has transmès – i sense una paraula -. He aconseguit omplir el “buit” que vas deixar Tete, en aquets quinze anys he sumat molts valors, somriures, gratitud, orgull, estima, consciència, fe, afecte, fortalesa, lluita, aprenentatge, força emocional, voluntat, decisió, autocontrol, tristesa plaentera, felicitat pura i, vida. Tete t’he sumat vida i, tu me l’has sumat a mi. Com sempre una relació recíproca; on tu sempre em guanyaves a mi com a persona i, on jo guanyava de tu per ser millor persona.

I ja en van quinze, quinze que et gaudim, de manera diferent, ni millor ni pitjor. Ambdues enriquidores. 

És increïble com passa el temps de ràpid però, lent a la vegada... amb tu he conegut l’amor, l’amor de veritat. Aquell que és pur i que és capaç de moure muntanyes. D’aquell amor en que cada dia t’ensenya quelcom. Aquell que et fa vibrar i t’eixampla l’ànima. L’amor com a èxtasi del tot. I sobretot, d’aquell que et fa créixer, madurar i millorar com a persona, cada dia. Sí, sens dubte, l’amor pot moure el món i canviar a les persones. Comprovadíssim!

La vida no t’ha sigut fàcil, ho sé, però sé que sempre has sigut un nen feliç, només calia veure’t. I només per això, em val la pena somriure-li a la vida; per què si tu ho feies, perquè no jo? Des de ben petita has estat un model a seguir per a mi. Sí, un nen amb paràlisi cerebral, el qual, mai ha pronunciat una sola paraula, ha sigut fruit d’una gran inspiració sobre creixement personal. I el que queda, tot i que sembli impossible.

En aquets quinze anys he après que la mort és un pas més de la vida. No estem acostumats gaire a parlar i tractar la mort amb naturalitat. Hi ha cultures on la mort es celebra, però en la nostra cultura, l’apartem, no en parlem i, el més important, no la treballem. La mort no deix de ser part del transcurs de les nostres vides. Sabem com comença i també com s’acaba, però tan sols celebrem i acceptem la primera part. La segona fem veure com si no hi fos, i quan arriba es torna més tràgic, més dur i més insuperable.

I aquí és on, des de la meva vivència i experiència, us convido a que ho reflexioneu, que accepteu la mort com el fet natural i inevitable que és. Per què frustrar-nos? No li hem de tenir por. Se li ha d’anar un pas per endavant; vivint cada dia intensament, gaudint de cada instant, de cada sentit i, de cada essència. I així, quan ens arribi el dia, poder mirar enrere i somriure per tot el viscut, en el nostre últim moment. I d’aquesta manera acceptar-la com el fet inevitable que és. Al cap i a la fi, de vida només en tenim una, i de cadascú depèn com la vol viure, com tria sentir-se en cada moment, i quina actitud hi vol posar. I us ben asseguro, com a ex-negativa de mena que era, que quan et passes a l’altre extrem, el positiu, vius molt més feliç i en pau amb tu mateix.

És increïble, però fins i tot, de la mort en podem treure alguna cosa en positiu. Oi que si, Tete? Una vegada més, et dono les gràcies per tot això. I, no m’oblido de la frase que crec, que més et caracteritza i honra la teva persona:  

 “La fuerza no proviene de la capacidad física, sinó de una voluntad indomable.” (Mahatma Gandhi)

I em despedeixo amb aquesta cançó perquè, a part de posar-se’m els pèls de punta cada vegada que l’escolto, sento que em connecta amb tu d’una manera molt especial, bonica i màgica: Vetusta Morla – Año nuevo.

Per un any més, per un any menys.

T’estima ahir, avui i sempre.

Irene Costa Martínez.