Les mesures de protecció
Aquests dies, es compleixen dos anys des del primer confinament, producte de la pandèmia mundial (COVID19) i amb ell van arribar diferents mesures de “protecció” davant aquesta malaltia desconeguda.
És una situació molt recent però en podem treure algunes conclusions.
Durant aquests mesos tota la població, nens, adolescents i adults, vam haver de restringir els nostres contactes, reduir les sortides, utilitzar mascaretes a interiors i exteriors. Ens hem adaptat a les normatives que se'ns comunicaven des del ministeri de Sanitat.
Hem pogut observar com els més petits, sobretot a l'etapa d'educació primària, han respectat els protocols de prevenció i higiene com uns campions. S'han adaptat a les entrades escalonades a les escoles, als patis limitats a espai concrets, grups estables de convivència (bombolla), elements temporals de separació (mampares, panells, etc.) i a l'ús de la màscara dins i fora de les aules.
Quins efectes ha tingut i té aquesta situació en els processos d'aprenentatge?
Les mascaretes afecten la capacitat dels nens per reconèixer cares i emocions; i compliquen la comunicació receptiva i expressiva. Sabem que els més petits, aprenen a parlar a través de les interaccions socials, i encara que la boca (el moviment dels llavis) és una zona molt important per a aquest aprenentatge, també ho són escoltar les veus, observar els gestos així com els moviments oculars dels qui els envolten.
Hi ha postures dividides sobre els efectes de la utilització de la mascareta a llarg termini en el desenvolupament dels nens. Però hem de tenir present que és en el cercle de més confiança, en l'entorn de les “bombolles familiars” on no s'utilitzen les mascaretes (llevat de situacions puntuals) i des d'on podem compensar generant espais d'estimulació i comunicació de qualitat.
Sabem que en les connexions que ocorren dins del nostre cervell hi ha unes neurones que es coneixen com a “cèl·lules de l'empatia”, anomenades neurones mirall. Són les responsables de l'empatia, de la interacció social amb les persones i el món que ens envolta. I són especialment importants quan som nens, perquè és aleshores quan desenvolupem – a partir dels sis mesos o l'any d'edat – la referència social, la nostra capacitat d'utilitzar i reconèixer expressions emocionals.
Diverses de les mesures higièniques que s'han hagut d'adoptar per protegir la població d'aquesta epidèmia van afectar la interacció social i fonamentalment la part emocional.
Dins aquest context, la comunicació no s'ha donat de forma natural, sobretot en els llocs on el contacte físic diàriament és tan important com passa a les escoles bressol, als col·legis, instituts i universitats.
Aquesta situació atípica, d'alerta social, va generar conductes de por, d'angoixa i fòbia sobretot i inicialment als adults (pares, mestres, veïns) repercutint en els més petits, generant en molts casos situacions d'aïllament i de rebuig social, en tots els àmbits de la societat.
Parlem de tot un entorn de preocupació, de poca previsibilitat i inseguretat que ha condicionat les famílies i la societat en general. Tenint en compte els efectes psicològics i sociològics d'aquest moment històric, no podem dir que un objecte concret, com les mascaretes, que tan útils i tan bé han fet per protegir-nos en aquesta situació d'alerta sanitària, hagi generat problemes als més petits, però sí que ha complicat els aprenentatges i ha estat un obstacle sobretot quan parlem de nens amb dificultats o algun trastorn de l'aprenentatge.
Podem afirmar que els nens que presenten un trastorn del llenguatge, de la comunicació o de l'audició (hipoacúsia, trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL), dislèxia o trastorns de l'espectre autista (TEA), entre d'altres); són els que poden patir més les conseqüències d’aquesta situació.
Si pensem en els sectors possiblement més vulnerables, hauríem de tenir en compte l'edat i les condicions psicològiques prèvies. Hi ha etapes evolutives especialment sensibles com són en la infància, l'etapa primerenca (de 0 a 5 anys) i l'adolescència.
Els nens més petits són més susceptibles als efectes “negatius” de la mascareta, perquè sabem que fins al final de l'educació infantil se segueix configurant la referència social com a vehicle perquè el nen aprengui a relacionar-se amb el medi i amb els companys. Per això, és important que tota la comunitat, inclosos els professionals escolars i clínics, acompanyem la parla amb més gestos comunicatius i incrementem les situacions d'atenció conjunta i així compensar la manca d'input visual a la percepció infantil de la parla.
Els adults implicats en la criança i/o educació dels menors hem d'estar atents a quin és el desenvolupament esperat i en funció de l'etapa vital que s'estigui travessant; estimular i reforçar les àrees que així ho requereixin.
D'altra banda, hem de continuar ensenyant-los a gestionar les seves emocions, oferint-los més suport, empatia i respostes a les incògnites que tenen, aportant missatges de protecció i seguretat.
Les mascaretes han estat durant aquests darrers anys i són, un element important de protecció en les nostres vides, com altres que possiblement sorgiran depenent de les circumstàncies que ens toqui viure.
Els éssers humans tenim la capacitat de ser resilients, és a dir que tenim la capacitat per recuperar-nos de situacions complicades i continuar avançant cap al futur. Quan parlem de resiliència ens referim a l'habilitat de desenvolupar una adaptació amb èxit d'un individu exposat a factors biològics de risc o esdeveniments de vida estressants; i per això és essencial que continuem treballant, en conjunt, des dels diferents àmbits de la societat per construir resiliència.
