• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

Zootrópolis, una pel·lícula per conscienciar als nens sobre l'esfoç per aconseguir un somni i altres valors

Zootrópolis
01/07/2016

Zootrópilis és un interessant pel·lícula que critica el masclisme en una societat plena de prejudicis i esterereotips.

Judy Hopps és una conilla recent sortida de l’acadèmia de policia –la primera de la seva promoció, per cert-, que arriba a Zootrópolis disposada a ser policia i fer del món un lloc millor. Però de seguida descobreix que amb l’entusiasme no en tindrà prou per fer realitat el seu somni. Haurà d’enfrontar-se a un gran malfactor: el masclisme atàvic instal·lat al cos policial i a la societat. La Judy els dóna una lliçó de coratge i capacitat de superació. 

  • Títol: Zootrópolis 
  • Direcció: Byron Howard, Rich Moore, Jared Bush
  • Guió: Jared Bush, Phil Johnston
  • Gènere: Animació, comèdia policíaca infantil 
  • Edat: Tots els públics
  • Temàtica: crítica al masclisme i racisme, lluita per un somni, autoestima, esperit de superació. 

Zootrópolis és una pel·lícula molt vitalista, enèrgica i positiva que, després de veure-la, el seu bon rotllo es va contagiant aportant grans dosis de bon humor. 

De fet, la vitalitat i l’energia positiva la hi posa principalment la Judy Hopps, la conilla protagonista i ànima del film. 

Recent sortida de l’acadèmia de policia –la primera de la seva promoció, per cert-, la Judy arriba a Zootrópolis disposada a ser policia i fer del món un lloc millor.

Ja a la comissaria, Judy descobreix de seguida que amb l’entusiasme no en tindrà prou per fer realitat el seu somni. Haurà d’enfrontar-se a un gran malfactor: el masclisme atàvic i els seus còmplices encobridors: prejudicis, estereotips i menyspreus, instal•lats al cos policial i a la societat. Així de cru.

Tot presentat amb gags i esquetxos d’un boníssim humor intel·ligent, i una animació colorista farcida de detalls d’allò més creatius. 

És Zootrópolis, una ciutat única i vibrant, on “qualsevol pot ser el que vulgui ser”. Aquest és el lema que hi propaga l’alcalde, el lleó Major Lionheart. Però, segur que “qualsevol pot ser el que vulgui ser”? Així ho creu la Judy Hopps.

Ella és una femella en un àmbit de mascles, té poca envergadura i el caràcter pacífic propi dels conills. D’entrada ho té tot en contra per esdevenir una policia respectada i valorada en una professió tradicionalment considerada per a mascles fornits i agressius.

Amb aquest plantejament, Zootrópolis retrata un tipus de societat patriarcal i hipòcrita que, per una banda afirma que tothom pot ser allò que vulgui ser, i que, per una altra, no s’articula perquè tots els individus tinguin els mateixos reptes i oportunitats, sense distincions de gènere i classe.  

 

 

La Judy, lluny d’encaixar en el prototip ‘mascle fort agressiu’, ha de demostrar més que cap altre animal que està preparada per a ser poli, una feina dura i perillosa, no pas feta per a femelles conilletes petites i delicades, sinó per a óssos, tigres, rinoceronts, elefants, hipopòtams i llops, espècies normalitzades dins del cos policial.

Frases com “a aquesta pobra se la menjaran viva” o el tracte de “conilleta cuqui”, “conilleta beneita” o “petita conilleta” verbalitzen la posició d’inferioritat en què d’entrada situen la Judy Hopps. Qualificatius que bé podrien desanimar-la. 

Gràcies a l’alta autoestima i autoconfiança en ella mateixa, la Hopps no es planteja mai rendir-se. Al contrari, es rebel·la contra les etiquetes que cerquen encasellar-la i inhabilitar-la, i lluita, i ho intenta tot, com diu la lletra de la cançó de Shakira, leitmotiv del film, per esclarir un cas misteriós i difícil que amenaça la convivència a Zootrópolis. 

Així, els creadors de la pel·lícula ofereixen als infants una mirada crítica sobre la posició d’inferioritat a què el masclisme relega el gènere femení (també el masclisme és negatiu per al gènere masculí perquè li exigeix arribar a una forçada posició de superioritat). 

Dit això, es troba a faltar dels creadors un posicionament més explícit respecte la qüestió, en el film. És a dir, la conilla no verbalitza mai cap sentiment envers el menysteniment que pateix fruit d’aquestes desiguals relacions de poder. 

Fer-ho explícit hauria fet més evident el missatge per als infants. Però és això demanar massa gran a la poderosa indústria cinematogràfica nord-americana també titllada sovint de masclista? 

Arribats a aquest punt, podem dir allò que de mica en mica s’omple la pica, i quedar-nos amb la vitalitat, l’energia i l’actitud positiva de la conilla Judy, bo i fent-nos nostre el seu meravellós lema: “No sé quan rendir-me”. Doncs, això. Ben bé això. 

Pel·lícula recomanada per:

Sandra Gómez Rey. Contes de Mantega

 

Comparteix