El "tall de digestió", risc real o infundat?
Quantes vegades hem sentit a dir que cal fer la digestió abans de ficar-se a l'aigua? És realment necessari esperar un temps prudencial abans de fer una capbussada? La Dra. Esther Samper ens dóna la resposta.
Hi ha quelcom de cert a la saviesa popular, però resulta poc precisa. En realitat, els temuts "talls de digestió" no existeixen com a tal. El que en realitat passa quan algú perd sobtadament el coneixement o mor quan es capbussa a l'aigua poc després de dinar rep el nom de síndrome de hidrocució. De fet, aquesta síndrome no afecta la digestió, tot i els vòmits. No obstant això, el procés de digerir els aliments sí que pot estar-hi implicat.
En el moment de capbussar-nos a l'aigua, el cos humà es prepara per adaptar-se a l'ambient subaquàtic amb reflexos involuntaris i normals. D'aquesta manera, es redueix la despesa energètica i s'allarga el temps necessari per prendre oxigen de l'exterior.
Quins mecanismes hi ha darrera la hidrocució?
- D'una banda hi ha el reflex d'immersió: quan submergim el cap, la freqüència cardíaca disminueix i es contrauen els vasos sanguinis més superficials per aportar més oxigen al cervell. En els nens, aquest reflex és més acusat i pot causar mort sobtada. A més, com més freda estigui l'aigua i més elevada sigui la temperatura corporal, major és el reflex d'immersió, ja que una altra de les finalitats d'aquest reflex és conservar la temperatura de la persona.
- D'altra banda, la digestió consisteix en un conjunt de processos que tenen com a finalitat l'obtenció de nutrients a partir dels aliments. Pot durar des de minuts a dues, tres i, fins i tot, més hores, segons el què s'hagi menjat, i pot ser un desencadenant important perquè passi la síndrome de hidrocució. Durant el conjunt de processos pel qual s'obtenen els nutrients a partir dels aliments, l'estómac necessita gran quantitat d'oxigen, que pren dels vasos sanguinis. Si estem sota l'aigua, com que l'aparell digestiu té preferència, el cervell no rep suficient reg sanguini. Això pot provocar marejos i vòmits, i fins i tot una pèrdua del coneixement de la persona, que si ningú rescata, pot morir ofegada.
El risc de patir la síndrome de hidrocució és baix i depèn de factors personals i ambientals. No obstant això, pots evitar que li passi al teu fill seguint aquests consells:
Què no s'ha de fer:
- El nen no s'ha de capbussar de cop a l'aigua, especialment si abans ha estat fent exercici físic o si ha passat una estona al sol, o si l'aigua està molt freda.
- Si el nen ha ingerit plats, acompanyaments o postres molt copiosos no s'ha de banyar fins passades cinc o sis hores.
Què es recomana:
- Cal introduir-se a l’aigua a poc a poc perquè el cos es vagi acostumant.
- S'ha d'esperar, després d'haver ingerit aliments, un temps prudencial per banyar-se, segons el que s'hagi menjat:
- Si el nen ha menjat una amanida o un entrepà lleuger, és segur endinsar-se a l'aigua després d'una hora o hora i mitja.
- Per norma general, un temps d'espera de tres hores després de dinar sol ser més que suficient per acabar la digestió.
Referència bibliogràfica:
Esther Samper. El corte de digestión: A fondo. La doctora Shora, El País, 1 de agosto de 2011 [acceso: 15 de julio de 2013].
