• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

«Si ens preocupa que el nostre fill pugui tenir una variabilitat de gènere o conductes de gènere no normatives, és aconsellable consultar el pediatre»

09/11/2017

Actualment apareixen cada vegada més titulars en premsa sobre la identitat de gènere en la infància i l'adolescència: ¿Es tracta d'un fenomen actual? Què ens pot fer pensar o indicar que un menor d'edat pugui tenir una variabilitat de gènere? És el mateix transsexualitat que variabilitat de gènere?

Aquestes i altres preguntes ens la respon en aquesta entrevista el Dr. Sabel Gabaldón, cap de Secció de Psiquiatria de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, Màster en bioètica i coordinador de la Unitat d'Identitat de Gènere d'aquest hospital.

Com a individus podem ser conscients de la nostra identitat sexual en moltes etapes diferents de la vida, i sembla que en la major part dels casos, la condició transsexual es descobreix en algun moment de la infància.

Abans d'entrar en detall perquè sembla que actualment hi ha més casos de nens o nenes que s'identifiquen amb aquesta condició, ens agradaria aclarir de què estem parlant. Hem passat, al llarg del temps i de diverses classificacions psiquiàtriques, per diversos noms: transsexualitat, trastorn d'identitat de gènere i disfòria de gènere.

La transsexualitat no és un fenomen actual ni exclusiu de la nostra societat, existeix des de fa molt temps i ha estat i està present en diferents cultures. Com a concepte, el terme transsexual l'utilitza per primera vegada Harry Benjamin l'any 1953, per denominar als individus que volen viure de manera permanent com a membres del sexe oposat, i la definia com una incongruència entre el sexe amb el qual van néixer i el sexe al qual senten que pertanyen.

Hauríem de considerar la transsexualitat una malaltia o un trastorn?

La transsexualitat és un constructe que respon a una concepció antropològica i de l'existència normalitzadora, que exalta els models estàndard de perfecció i de les normativitats socials i sotmet a aquells que difereixen de la majoria estadística a través de diferents estratègies com és patologitzant-ne les diferències.

Per aquests motius, s'ha considerat una malaltia i posteriorment un trastorn. Tot i que en les últimes classificacions mèdiques s'ha intentat evitar l'estigma amb canvis de denominació.

Hem passat, al llarg del temps per diversos noms: transsexualitat, trastorn d'identitat de gènere, disfòria de gènere. Aquest últim criteri apareix en l'actual manual de trastorns mentals de l'American Psychiatric Association l'any 2013, més conegut com DSM-5, en ell es defineix la disfòria de gènere com una "marcada incongruència entre el sexe que un sent o expressa i el que se li assigna", i que va associada a un "malestar clínicament significatiu o deteriorament en l'àmbit social, escolar o altres àrees importants del funcionament".

Hem de despatologizar la variabilitat de gènere i distingir entre la no conformitat de gènere o variabilitat de gènere i la disfòria de gènere.

Aquest canvi de nomenclatura cal entendre-la també per les crítiques al diagnòstic i per les pressions des de grups i associacions de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (LGTBI). Aquests grups defensen que la transsexualitat no és un trastorn mental, i que aquest diagnòstic és estigmatitzant, per la qual cosa reclamen la seva sortida de les classificacions psiquiàtriques.

Hem de despatologizar la variabilitat de gènere i distingir entre la no conformitat de gènere o variabilitat de gènere, que es refereix al grau en què la identitat, el paper o l'expressió de gènere difereix de les normes culturals prescrites per a persones d'un sexe en particular, i la disfòria de gènere que es refereix a la incomoditat, malestar o sofriment causat per la discrepància entre la identitat de gènere i el sexe assignat a la persona en néixer.

Se sap quines són les causes que desencadenen aquesta condició?

Es desconeixen els factors causals de la transsexualitat, encara que el més probable sembla que sigui el resultat de la interacció de múltiples factors, biològics, psicològics i socials.

Es coneix la xifra de nens/es que tenen variabilitat de gènere?

No hi ha dades fiables sobre aquest tema. S'utilitzen les dades de les persones que acudeixen a les diferents Unitats d'Identitat de Gènere, però hi ha força biaixos en aquestes xifres.

En els estudis realitzats en diversos països les estimacions de la prevalença varien de forma considerable. Hi ha una estimació d'un 6% dels nens i un d'un 11,8% de les nenes entre 4-5 anys que en ocasions tenen comportaments del sexe oposat; el 1,3% d'aquests nens i el 5% de les nenes volen ser del sexe oposat. Des dels 6 als 13 anys, hi ha un descens en la freqüència en ambdós factors per als nens i les nenes.

Actualment apareixen més titulars en premsa sobre aquest fenomen. Es tracta d'un fenomen actual?

Ha existit des de sempre i, cada cultura ho viu de manera diferent. En aquests moments hi ha una major visibilitat en la nostra cultura occidental, i una evolució cap a una major acceptació social. Des dels diferents col·lectius com el de LGTBI s'ha contribuït a aquesta major visibilitat, a la seva normalització social i s'ha posat èmfasi en la seva despatologització i en el desenvolupament de Drets.

Què ens pot fer pensar o indicar que un menor d'edat pugui tenir una variabilitat de gènere?

A partir dels dos anys d'edat, nens i nenes poden presentar característiques que podrien indicar comportaments de gènere no normatius o variabilitat de gènere.

Podem veure en aquests nens i nenes desitjos de ser de l'altre sexe, preferències per vestits de l'altre gènere. Una marcada preferència per les joguines, jocs o activitats habitualment utilitzats o practicats pel sexe oposat i preferència per companys de joc del sexe oposat.

Com a pares, si ens preocupa que el nostre fill pugui tenir una variabilitat de gènere o conductes de gènere no normatives, és aconsellable consultar el pediatre.

En ocasions, presenten disgust amb la pròpia anatomia sexual i desig per posseir els caràcters sexuals tant primaris com secundaris, corresponents al sexe al qual se sent. En els adolescents joves, un desig per impedir el desenvolupament dels caràcters sexuals previstos.

Caldria comentar que aquestes situacions poden anar associades a un intens malestar, i que per això és important la detecció precoç i una intervenció integral per millorar la seva qualitat de vida i evitar conductes de risc.

En la infància, si ens preocupa, com a pares, que el nostre fill pot tenir una variabilitat de gènere o conductes de gènere no normatives, és aconsellable consultar el pediatre.

Quines conseqüències pot tenir ignorar aquests senyals o conductes?

És adequat mantenir una actitud prudent, però això no vol dir que haguem d'ignorar aquests senyals ja que es poden agreujar les conseqüències: creant malestar, problemes d'identitat, depressió, rebuig escolar i social, etc.

Cal recordar que les interferències i el retard en l'execució d'intervencions des de tots els aspectes emocionals, de suport psicològic i intervencions mèdiques a nivell hormonal quan es necessita, poden arribar a perllongar el malestar i contribuir a una aparença que podria provocar abusos i estigmatització.

Un cop valorat, quina és la conducta a seguir?

Penso que la tasca dels professionals i de les famílies és no avançar-se, no precipitar-se a les necessitats i identitats possibles dels nens i joves, no introduir etiquetes que puguin ser errònies i estigmatitzants, sinó escoltar-los en tot el seu procés de maduració, donant-los suport durant el seu creixement i actuant des de la recerca del major benefici per als menors.

La variabilitat de gènere en la infància no necessàriament continua a l'edat adulta.

Tot i que la majoria d'adults trans refereixen que ja ho sentien en la seva infància, la variabilitat de gènere en la infància no necessàriament continua en l'edat adulta. Està descrit que en la majoria de nens i nenes els comportaments de gènere no normatius desapareixeran abans del començament de la pubertat.

En la infància i adolescència, l'avaluació psicològica i l'assessorament poden ser instruments d'èxit en la transició de gènere en lloc d'impediments per a l'exercici de l'elecció. No obstant això, l'avaluació i l'assessorament no són igualment valuosos o necessaris per a totes les persones. Si és així, aquests processos han de ser opcionals, no obligatoris.

El paper de psicòlegs i psiquiatres cal limitar-lo a tractar el malestar, si realment existeix, i donar suport en la seva transició realitzant un seguiment rigorós i continu del menor i de la seva família, fins al compliment de la majoria d'edat.

He d'insistir en el fet que no hi ha una transició adequada sense un adequat suport a nivell familiar, escolar i social.

Les conseqüències en aquest cas (tractar precipitadament) podrien comportar pitjors problemes...

Sens dubte. Adoptar una actitud prudent, realitzar una valoració adequada en la infància, atendre les incerteses i necessitats en la família és essencial. Les respostes han de ser sempre individualitzades ja que no tots els menors trans tenen el mateix tipus d'evolució i els mateixos patrons de desenvolupament. Tampoc hi ha una evolució lineal, ni tots adquireixen una consciència de la seva transsexualitat a la mateixa edat, ni prenen les mateixes decisions sobre les seves vides, ni totes les ruptures de les normes de gènere en la infància o joventut impliquen una vida adulta trans.

Com tractar doncs aquestes dues situacions, els que clarament s'identifiquen amb aquesta situació i els que encara poden generar dubtes sobre la seva identitat? Quin és l'objectiu/procés?

Hi ha protocols d'actuació que ens ajuden, però sempre s'ha d'individualitzar cada cas.

És un bon referent i una adequada guia de treball el document realitzat per la World Professional Association for Transgender Health sobre Standards of Care: for the health of transsexual, Transgender, and gender nonconforming people. Aquest document es basa en l'evidència clínica i científica i s'actualitza periòdicament, la seva última revisió s'ha realitzat en l'any 2012.

En aquest document s'intenta establir un protocol d'actuació tant per a adults com per a nens, nenes i adolescents pel que fa al suport psicològic, valoració de tractaments frenadors de la pubertat i tractaments hormonals i, en persones ja majors d'edat, les línies d'actuació per a la reassignació quirúrgica de gènere.

Com viuen aquests nens el seu entorn, a casa, a l'escola? A quin tipus d'obstacles s'enfronten a nivell social?

El procés d'acceptació de la identitat sexual no és un caprici, és un camí personal conflictiu al qual se li suma una important pressió social, estigmatització, discriminació i en moltes ocasions violència, que donen lloc a conflictes i símptomes que cal contenir i tractar. Cal pensar que l'ansietat, l'estrès, l'assetjament escolar, les agressions físiques, la violència sexual, les depressions i el suïcidi són més freqüents en aquest col·lectiu.

Per aquests motius hem d'atendre les dificultats d'adaptació que es donen a l'escola i que dificulten una vida normalitzada; és imprescindible col·laborar amb els professionals dels centres educatius per tal d'evitar interferències en el desenvolupament social i acadèmic.

Quins són els reptes a nivell social? Quin és el nostre paper com a ciutadans?

Al meu entendre, hauríem de posar el focus, no en l'individu que és diagnosticat i patologitzat, sinó en els dispositius de control que exerceixen violència contra les persones la identitat o expressió de gènere no normatiu dels quals qüestionen el sistema de gènere binari.

Considero urgents les intervencions des de tots els àmbits: l'educatiu, el legislatiu i el de salut mental per eradicar el rebuig, la violència i l'assetjament que poden rebre aquestes persones especialment en etapes de màxima vulnerabilitat com són la infància i l'adolescència.

Des del marc legal, s'hauria de promoure la tolerància social i contribuir a la lluita contra la violència de gènere en l'espai públic i privat.

Considero urgents les intervencions des de tots els àmbits: l'educatiu, el legislatiu i el de salut mental per eradicar el rebuig, la violència i l'assetjament que poden rebre aquestes persones.

És de desitjar que aquests espais esdevinguin entorns habitables en els quals puguin explorar amb seguretat la seva identitat i expressió de gènere sense por a la violència.

Pensem que considerar socialment la transsexualitat com una situació pitjor i no desitjada és la principal causa de discriminació i vulneració dels drets fonamentals de la persona. El repte és no considerar-la una deficiència, una situació pitjor i no desitjada, i veure-la simplement com una diversitat.

I finalment, quins consells o recomanacions donaries a les famílies i nens que estan vivint això?

Aconsellaria buscar tant suport professional com de les associacions de familiars. Insistiria en la idea de no precipitar-se en les decisions, de no posar etiquetes que puguin ser estigmatitzants, i mantenir una actitud d'escolta i suport cap els nenes i nenes durant el seu procés de maduració.

Han de tenir en compte que molts nens i nenes trenquen amb els models tradicionals i els comportaments normatius de gènere amb diferent intensitat.

En ocasions, succeeix durant tota la seva vida, de vegades, només durant un període de temps més o menys breu. Però no tots aquests nens i nenes seran persones trans quan siguin adultes.

**********

 
 
 
 
 
 
 Entrevista al Dr. Sabel Gabaldón, cap de Secció de Psiquiatria de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona.

Més informació:

  • A través de la web del Servei de Psiquiatria i Psicología i la Unitat d'Identitat de Gènere de l'hospital.
  • O trucant al +34-932-532-100.

Comparteix