Els primers auxilis psicològics en nens de 0 a 3 anys

La majoria de nosaltres sap què són els primers auxilis i molts hem après a aplicar-los. Consisteixen en una sèrie d'accions ordenades que és recomanable que practiquin aquells que primer arriben a un accident o atenen una persona que s'ha lesionat. 

En canvi, molt pocs hem sentit parlar dels primers auxilis psicològics (PAP).

És un terme reconegut per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha editat diverses guies sobre això. És aplicable a persones de totes les edats, però aquí ens centrarem en nens i adolescents. Se sol difondre més bé en situacions extraordinàries, com les catàstrofes humanitàries. No obstant això, pel seu alt valor preventiu, totes les persones i en especial les famílies amb nens haurien de conèixer els primers auxilis psicològics i saber aplicar-los en contextos de la vida quotidiana. 

Què són els primers auxilis psicològics?

Els primers auxilis psicològics o PAP serveixen per acompanyar els nens a fer front a una situació difícil i extraordinària, fora de la seva vida diària, a la que anomenarem incident crític (IC). 

S'han d'aplicar a qualsevol situació que reuneixi els següents criteris:

• Ser inesperada i trobar-se fora de les vivències habituals que ha tingut fins al moment. 
• Suposar un canvi passatger o permanent en les rutines habituals de l'infant. 
• Generar por o temor intens en el mateix nen o (molt important) en els seus cuidadors principals.

Què cal fer amb nens entre 0 i 3 anys? 

• Contenir: tracta d'evitar separar-te del nen o la nena . Agafa-li les mans perquè no s'enganxi i digues-li que no ho faci . Dóna-li un espai per al plor o el crit controlat, és a dir, sense que es desbordi.
• Calmar: ajuda al nen a relaxar-se. Intenta aconseguir que se senti comprès, estimat i recolzat. Facilita, si és possible, que pugui alliberar energia nerviosa. Si el nen té més de dos anys, ajuda'l a posar nom als sentiments i connectar-los amb el que ha succeït. De vegades, és molt útil distreure el nen amb elements del seu món imaginari. Un gorret de protecció per entrar al quiròfan el pot acostar a Spiderman, un carret de material mèdic pot ser una nau espacial, etc.
• Informar: intenta explicar-li al nen en un llenguatge adaptat a la seva edat quina és la situació. Fins i tot si el nen no t'entén, les teves paraules el tranquil·litzaran. Utilitza frases curtes i centra't, sobretot, a intentar que pugui entendre on és, que no està sol i què és el que passarà a continuació. No li ocultis informació: encara que no pugui entendre tot el que passa, notarà que les teves paraules i les teves emocions no coincideixen. Digues-li sovint que l'entens i que saps que està trist i té por, però que aviat se sentirà millor.
• Normalitzar: estableix una rutina per anar a dormir adaptada a la situació (explicar un conte, un petó de bona nit, etc.). No l'obliguis a menjar si no té gana. Prova de fer els àpats en un entorn el més relaxat possible i sense pressió. Estableix límits raonables per a les rebequeries (redireccionant amb molta tendresa).
• Consolar: procura fer activitats positives amb el nen per ajudar-lo a pensar en altres coses. Intenta escoltar al nen quan et "parli". Permet que tingui control sobre coses petites per augmentar la seva sensació de seguretat. Ajuda'l a expressar els seus sentiments jugant o dibuixant.

Quines reaccions podem esperar en nens de fins a 3 anys?

Les reaccions més freqüents que podrem observar durant, i immediatament després d'un incident crític són:

• Problemes al dormir o que el petit es desperti cridant 
• Dificultats per acceptar estar lluny de l'adult de referència (ni tan sols perquè aquest vagi al bany)
• Problemes d'alimentació 
• Un retrocés en els aprenentatges: el nen deixa de fer coses que ja sabia fer
• Augment de les pors: s'espanta de coses que abans no li feien por 
• Incapacitat per estar quiet i per prestar atenció a res 
• Juga de forma violenta 
• El nen es torna més intransigent 
• Rebequeries i mal humor 
• Crida molt més de l'usual 
• Pega a l'adult i/o al cuidador 
• Diu "Vés-te'n, t'odio!" 
• Diu "Tot això és culpa teva" 
• No vol jugar, no vol fer res
• Aparenta no tenir cap sentiment (felicitat o tristesa) 
• Plora molt

Cal tenir en compte que el plor en els nadons i nens petits és la seva forma normal de comunicar-se, és important com a pares aprendre del nen i poder interpretar les seves necessitats. Un plor continu i inconsolable, una vegada satisfetes les necessitats bàsiques, sol ser un senyal d'alerta.

Quan acudir a un professional especialitzat?

Les conductes anteriorment descrites són respostes esperables en els nens després de viure un incident crític i, com a tals, absolutament adaptatives. Solen disminuir de manera gradual quan acaba la fase més aguda de l'incident crític i desaparèixer al cap d'unes quatre setmanes aproximadament. 

Si es perllonguessin molt més, el més adient és consultar un psicòleg especialista en estrès agut i/o trauma infantil. 

Finalment, és important recordar que cada nen és diferent, no sempre sap el que passa, desconeix la rellevància del que està passant, es mostra espantat i a vegades no sabem com tranquil·litzar-lo i es crea una situació estressant per a les famílies. Per això, no dubtis a preguntar i a demanar ajuda sempre que ho necessitis per poder gestionar la situació de la millor manera possible.

Article realitzat per la UTCCB:

La Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de Barcelona (UTCCB) és el centre de prevenció i gestió de situacions crítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que ofereix intervenció psicològica especialitzada a individus, grups i organitzacions en l'abans, el durant i el després d'un esdeveniment traumàtic.

UTCCB:

• Campus UAB - Facultad de Psicología. 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Barcelona - Spain.
• Tel. 900 10 15 80 / International calls: 93 581 37 04 / Email: info@utccb.net

	@UTCCB
	facebook.com/UTCCB