• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

«L'objectiu de la competició és créixer», entrevista a Pep Marí, cap de psicologia del CAR

10/11/2014

Entrevista a Pep Marí, cap de psicologia del Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat.  

Pep, parlem dels nens i joves esportistes i d’allò que preocupa tant als pares. Com afrontar l’ansietat i la pressió de la competició?

Jo conec quatre maneres d’afrontar la pressió i l’ansietat, i considero que la quarta és la ideal per educar els nens i joves.

«L’únic camí per superar una por, és enfrontar-t’hi»

Comencem amb la primera manera.

La primera és evadir l’ansietat, és a dir, amagar-se. Per exemple, si em fa por tirar penals, doncs evito llençar-los tot posant excuses. Aquesta opció és la pitjor de les quatre perquè no només no soluciona el problema sinó que a més el fa més gros ja que provoca que la meva creença limitadora (no sóc capaç de tirar penals) cada vegada me la cregui més i sigui més gran, i conseqüentment, cada vegada em sento menys capaç. I allò que encara és pitjor, que es generalitza en altres aspectes de la teva vida.

Té un efecte contaminant ?

Exacte, es generalitza amb altres pors semblants (por a equivocar-se en les passades, por a tenir la pilota als peus massa estona, etc.) però també pot arribar a altres aspectes de la teva vida, com la por a no superar els estudis per exemple. Només hi ha una manera d’acabar amb això; enfrontant-hi!!! És a dir, llençar penals. Sempre, per superar una por, t’hi has d’enfrontar, és imprescindible, no hi ha un altre camí.

Anem per la segona manera d’afrontar la pressió.

La segona consisteix en controlar la por, i és la que fa tothom que arriba a un cert nivell esportiu. 

I això com ho fan?

El que fan és tenir consciència del seu nivell d’activació o revolucions, tot comptant de l’u al deu (u és relaxació total i el deu excitació màxima).  Aquesta consciència consisteix en saber quin nivell d’activació òptim necessito per fer aquella activitat i rendir al màxim (un 6-8 si he de fer un partit, per exemple), i de l’esport , ja que a més concentració, menor activació (tir amb arc serien un 3-6) i per menys precisió, més activació (partit de futbol, 6-8). Aquesta nota és individual, cadascú té el seu propi nivell òptim. 

Cal consciència emocional i molt de control. I quan ho saps, què fas?

Un cop sé quin nivell necessito per aquella activitat, passo a controlar-la tot ajustant-la,  baixant-la o pujant-la fins arribar al nivell òptim que jo necessito per fer aquella competició o per fer aquell entrenament.  

«Els psicòlegs ajudem quan simplifiquem»

I com es fa això?

D’això és d’allò que més sabem els psicòlegs, tenim mil tècniques per aconseguir-ho: respiració, relaxació etc. Personalment, però, aquesta segona opció no m’agrada perquè ja és prou difícil competir tenint en compte les variables (rival, estat de la neu, del vent, etc.) com per a sobre estar pendent i controlar-me a mi mateix. Els compliquem la vida i jo crec que els ajudem més quan simplifiquem.

«Controlar l’ansietat comporta no passar-s’ho bé»

Totalment d’acord. Però dóna resultat aquesta segona opció?

En tots aquest anys, no he vist ningú que controlant l’ansietat hagi estat capaç de rendir al màxim en competició. Estan tan estressats controlant, que al final no s’ho passen bé. Parlem clar, l’esport comporta competició, i la competició comporta pressió sempre, i si tu et dediques a això ja ho saps (deixa’m puntualitzar que la vida també comporta pressió, és quelcom natural).  I parlar de controlar l’ansietat dóna el missatge que l’ansietat s’ha de controlar perquè és negativa. 

Anem doncs a la tercera manera d’afrontar l’ansietat i la pressió.

La tercera és tolerar l’ansietat, i és molt més interessant.

«La idea de tolerar l’ansietat és que no et faci canviar res d’allò que fas» 

I com els ensenyem això als nanos (siguis pare, entrenador o professor)?

La idea és que els nens tinguin clar que l’ansietat vindrà, segur que vindrà. I l’atenció del nano ha d’estar en què, quan arribi, no t’ha de fer canviar res d’allò que fas (jugar com sempre, passar la pilota com sempre, nedar com sempre, esquiar tot passant els piquets com sempre...feu similitud també amb els exàmens a l’escola). Fer-ho com als entrenaments, com sempre, i no deixar que l’ansietat et controli i provoqui el teu descontrol . Allò que més importa és ensenyar-los a que notin com va arribant i es va ficant al teu estómac o al teu coll, o al teu pit, que siguin conscients per afrontar-la amb valentia i que puguin fer les coses... com sempre.

«Hi ha dues classes de persones, les que malgrat tenir por pugen i les que no s’atreveixen a pujar» 

La valentia és important llavors?

Hi ha una frase de l’actor i cowboy John Wayne que em ve al cap perquè il•lustra perfectament què és tolerar l’ansietat “ser un valent és estar cagat de por i tot i així pujar al cavall”. No hi ha dues classes de persones, les que tenen por i les que no.

Totalment d’acord, la por és una emoció bàsica dels humans i tothom la té.

Hem de dir que hi ha dos classes de persones, les que malgrat tenir por pugen i les que no s’atreveixen a pujar. És important ser conscient de què fas diferent i com actues quan estàs sota pressió. Es pot gravar un esportista en un entrenament i en una competició i després visualitzar per comparar què fa de diferent, què canvia (tant en l’actitud, com en el comportament o com en la tècnica): es tira enrere? Participa menys? Canvia la posició del cos? Agafa la raqueta diferent?... Normalment els jugadors no són conscients, perquè si no no ho canviarien, per aquest motiu és important que se’ls pugui dir o millor encara, que ells mateixos es puguin veure. I dir-los “el problema no és que et posis nerviós, el problema és allò que canvies per posar-te nerviós. Allò que et fa fallar és allò que tu fas diferent, no els nervis ni l’ansietat”.

Molt millor aquesta opció.

Sí, perquè fins ara l’ansietat i la pressió eren negatives, i aquí, al menys, és neutra (saps que hi és, saps que vindrà, però no canvies res perquè vingui)

Anem a la bona, a la quarta!

Gaudir de l’ansietat, fer-t’hi amiga.  Aquells que ho aconsegueixen acaben sent els millors.

Gaudir sota pressió...uf, difícil no?

La meva teoria particular és que els millors gaudeixen dos cops; mentre ho fan i després de fer-ho. Els no tan bons gaudeixen només una vegada, quan arriben i aconsegueixen l’objectiu. Els millors gaudeixen dos cops; durant i després.

I com es fa això?

Has de fer-te amic de la competició, no considerar-la el teu enemic ni un examen que has de passar. Has de canviar la teva creença: competició=positiu.  

«L’objectiu de la competició és créixer» 

Com aconseguir-ho?

Cal ser conscient de les desenes d’aspectes que la competició aporta al teu creixement i al teu aprenentatge com a persona. Defenso la competició a qualsevol edat.

Depèn de quin sigui l’objectiu de la competició, no?

Exacte, perquè l’objectiu no es guanyar, l’objectiu de la competició és créixer. I el millor mitjà que jo conec per créixer és deixar-te la pell per guanyar. Guanyar és un mitjà. Créixer és la finalitat. 

En aquesta línia (una línia que molts pares pensaran que no coneix l’entrenador del seu fill o filla), que aporta la competició als nens i joves?

La competició és un jutge imparcial que et diu què saps fer bé i què no.  

«Les persones creixem segons els obstacles que hem de superar» 

Com la prova del cotó, que no enganya.

Exacte. Tu pensaves que allò ho portaves bé, però la competició et diu “no company, aquesta assignatura la tens suspesa”. La competició no té prejudicis, no li caus bé ni malament, et concreta amb exactitud què has de millorar, t’orienta i et diu cap a on has de seguir treballant perquè xaval, no t’ho pensaves, però has de seguir estudiant!

La competició t’entrena per a la vida en una millora constant. Però per arribar a aquest punt crec que és important anar enrere i haver treballat amb ells l’autoestima, la seguretat i la tolerància a la frustració.

Sí, evidentment, perquè si no, aquests nois i noies ja ni arriben al món de la competició perquè no ho han suportat i han abandonat. Diuen que les persones creixem en la mesura dels obstacles que hem de superar. Si l’obstacle és molt petit creixo poc, si és molt gran puc créixer molt.

«Les persones canvien, sí, però només quan no els queda més remei» 


Per això avui en dia els joves creixen poc, perquè els traiem les pedres del camí?

Sí, sí, exacte. I la competició, precisament, allò que fa és posar-te obstacles!!! I els obstacles t’obliguen a créixer, a sortir de la zona de comoditat per anar a la zona de risc i afrontament.  Ja saps que les persones canvien, sí, però només quan no els queda més remei. La competició t’obliga a millorar, a innovar, a fer-ho diferent.

Ningú surt de la seva zona de confort si no li queda més remei?

Depèn dels valors en què has estat educat, els valors que els teus pares t’han transmès.

Quin valors serien Pep?

Els valors per quedar-se a la zona de confort serien principalment;  el conformisme (o risc), l’excusa (no busquen un motiu, es queden en el refugi de l’excusa i d’allò que no es pot canviar), i la sobreprotecció (por a que el fill no pugui i pateixi). Si els teus fills tenen aquests valors arrelats serà difícil que surtin de la seva zona de seguretat. Recorda que totes les opcions de millora tant a nivell personal com laboral estan fora de la teva zona de confort. Per evolucionar cal sortir fora!

I quins són els valors per ser capaç de sortir de la zona de confort?

L’exigència amb la finalitat de créixer (facis el que facis, fes-ho com millor siguis capaç de fer-ho. I que sempre pots fer-ho un pèl millor perquè l’objectiu és no parar de créixer. No parlo de l’exigència de guanyar que és molt diferent). El compromís (pagar tot el preu, el 100%, d’allò que costen els teus objectius, en esforços, en sacrificis i tot assumint les conseqüències d’haver-te compromès amb allò) . La valentia (atrevir-te a millorar encara que no calgui, atrevir-te a canviar alguna cosa encara que ningú t’ho demani). I l’aprenentatge (tu no aprens coses noves si et quedes on estàs, si no surts de la teva zona de seguretat. Per evolucionar cal aprendre constantment).

Si sou una família que eduqueu als vostres fills en aquests 4 valors, probablement el vostre fill tingui al•lèrgia a quedar-se a la zona còmoda. 

«La frustració, en dosis, és bona» 

Parlem de la frustració.

De vegades el pares diuen “aquell entrenador no és bo perquè fa patir al meu fill” o “aquell professor no és bo perquè el meu fill no gaudeix a classe”. Associen que ser un bon professional de l’educació comporta no fer patir al nano, com si s’hagués de divertir sempre. Crec que aquesta idea s’ha de canviar, perquè certes dosis de frustració són bones.

Quines dosis de frustració?

Aquelles que el nen sigui capaç de tolerar, aquesta és la clau. Tenir en compte les eines que cada nen té per tolerar la frustració i a partir d’aquí, enfrontar-lo a situacions controlades de frustració perquè són imprescindibles per seguir creixent. 

I si es frustra més del que el nen pot assumir?

En una enquesta als esportistes de La Masia i de la Residencia Blume se’ls va preguntar “Què esperes del teu entrenador?”,  i la resposta general va ser: que el seu entrenador sigui exigent però flexible i amb capacitat d’entendre’m (empatia).  És a dir, si ets entrenador, has de saber personalitzar. És imprescindible l’empatia, mirar el nen i veure què li està passant per saber quan pots forçar avui, un 50%? Un 60%? Un 100%?

«Tu no pots motivar una persona si prèviament no saps què necessita» 

Com poden deduir el que necessiten?

De dues maneres: observació sistemàtica (sabent quins criteris has de mirar) i tot preguntant al nano, utilitzant el diàleg. Importantíssima l’empatia, posar-te a la pell del nen per poder deduir les necessitats que té (però no amb la teva mirada, sinó amb les creences i criteris del nen). I és que tu no pots motivar una persona si prèviament no saps què necessita. Quan tinguis tota aquesta informació treballa i força aquell esportista, si no, no hi vagis perquè li pots fer mal.

Motivar ve de motiu, els entrenadors han de donar un motiu perquè el nen es deixi la pell en allò que li demana, que sempre és sortir de la seva zona de seguretat?

Exacte, els nens han trobar un sentit a allò que fan.

Com nosaltres, sense sentit no ens llencem a la piscina ni fem més d’allò que toca.

Cal que un entrenador estigui disposat a escoltar.

I què vol dir escoltar?

Escoltar vol dir estar tu disposat a canviar, no és només un acte de percebre. És posar l’atenció, entendre allò que em dius i després, estar disposat a canviar alguna cosa (un entrenament, una exigència...) perquè t’adones que avui toca fer una cosa diferent d’aquella havies preparat.

Canviant de tema, els pares hem d’anar a les competicions?

Heu d’anar si podeu (no per sistema ni sacrificant tota l’activitat familiar), a mi m’agrada que els pares vagin perquè normalment el nen dura menys anys en aquell esport. Però l’ideal és consensuar amb el nano, “vols que vinguem demà?” (i consensuar no és estar a l’ordre del fill, i si no podeu anar, se li explica). Però l’important no és si van o no. L’important és el seu comportament si van, perquè si adopten un rol diferent al de pare (entrenador, representant, àrbitre..) el que fan és restar, en comptes de sumar. 

I què hem de fer els pares quan anem a veure’ls?

Animar-los quan les coses van malament (perquè quan les coses van bé no cal) perquè el nano no persisteixi en aquell error que està fent. I després fer de psicòlegs quan s’ha acabat el partit per relativitzar i que l’arbre no li permeti veure el bosc (reforç positiu: explicar què ha fet bé, la seva evolució, etc..).

Algun consell més?

Sí, és important no confondre les necessitats que tu tens amb les necessitats del teu fill (si necessites que guanyin per tenir més autoestima, deixa el nen tranquil i vés tu al psicòleg). Ja saps, de Messi només n’hi ha un, però de pares de Messi n’hi ha centenars al món!

Un club esportiu té un cartell a la porta que diu “si vols tenir un campió a la família, entrena’t tu, i mentrestant deixa que el teu fill gaudeixi de l’esport”.

«L’actitud és l’únic que depèn de l’esportista» 

Clar i contundent!

Perquè gaudeixi d’aquella competició cal que l’objectiu sigui el del nen, no el del pare o de l’entrenador perquè l’actitud és l’únic que depèn de l’esportista. L’actitud són totes aquelles decisions que tu prens abans de començar un partit. Exemple: per més vegades que falli, ho seguiré intentant (depèn del nen) o fixar-se més en les possibilitats que en les limitacions (ens poden fotre  un gol, sí ja, però nosaltres també podem fotre’n un).

La por, la pressió, l’ansietat.. és el mateix?

Sí, és el mateix concepte. No és res més que una avaluació que tu fas en què creus que no podràs, que no estàs prou preparat per afrontar allò amb èxit.

Què passaria si l’educació emocional es treballés des de P-3 a les escoles? Com serien els nens i els esportistes?

Serien molt més sans, més equilibrats, regulats  i estables. Molt més feliços i, per tant, molt més eficaços en la seva feina i en l’esport que practiquin.

Serien millors jugadors?

Sí, molt millors. I llavors aconseguiria el meu objectiu que és que la meva feina consisteixi en quedar-me sense feina!

«A La Granja esteu demostrant que l’educació emocional no només és possible sinó que té uns guanys indiscutibles. Teniu aquell punt de bogeria, d’irrealitat... que us converteix en transcendents!» 

Aquest sí que seria un gran èxit per als psicòlegs!

Sí, treballar per aconseguir quedar-nos sense feina, perquè significaria que hem aconseguit l’autonomia de les persones. Vull dir-te que a La Granja esteu demostrant que l’educació emocional no només és possible sinó que té uns guanys indiscutibles. Quan en una feina s’aconsegueix un sentit diferent a l’habitual, us convertiu en quelcom transcendent... teniu aquell punt de bogeria, d’irrealitat... teniu un motiu per treballar que dóna sentit a tot allò que feu.

 La Granja

 
Aquesta és una entrevista realitzada per La Granja, Granja Escola que es dedica íntegrament a l'educació i a l'ensenyament de nens i joves en edat escolar a través de les emocions.

 

La Granja contesta

Com puc fer que el meu fill sigui més fort per dins?

Hi ha una manera que no falla... apunta'l a que faci un esport, tant se val si és individual o d'equip. L'important és que li agradi i gaudeixi, perquè alhora entrenarà les seves habilitats socials i personals i s'anirà fent fort per dins. 

I quan comenci a competir, a guanyar i a perdre, no pateixis, perquè aprendrà encara més, no només de cada triomf, sinó i especialment de cada caiguda, perquè se n'adonarà que l'important no és caure, sinó aixecar-se i lluitar fins al final. 

Aprofita l'esport perquè és el nostre millor aliat per educar-los i ens estalvia un munt de feina als pares i mares!!!

 
 

Comparteix