• El portal de la salut per a les famílies
  • L'Observatori de la salut de la infància i l'adolescència
  • Més de 1000 consells de salut per als teus fills
  • La guia de la salut i el benestar per als teus fills

Com explicar la mort als nens?

28/10/2014

Des de fa dècades vivim en una societat que ha deixat de contemplar la mort com a part de la vida: els avenços mèdics, el descens de la mortalitat infantil i el progrés de la biogenètica estan permetent viure més i millor, però també ens han portat a desterrar la mort del nostre dia a dia i apartar-la dels nens per tal d'evitar dolor o, almenys, d'intentar-ho.

No obstant, hauríem de considerar justament el contrari: els nostres fills s'hauran d'enfrontar abans o després a la mort. Per tant, què millor que ensenyar-los com fer-ho perquè estiguin preparats quan arribi el moment?
 
És més fàcil abordar el tema quan ha mort algun animal domèstic o alguna persona coneguda, però no propera. Serà més senzill per al nen, però també per l'adult, que estarà més serè i podrà compartir millor la visió que té de la mort, convidant-lo a expressar allò que pensa i sent.

Evidentment, això no disminuirà el patiment del nen davant la mort d'una persona significativa, però sí que el pot ajudar a estar més preparat per afrontar-la. El nen que ha pogut parlar i fer preguntes als seus pares, que els ha pogut expressar els seus sentiments i les seves pors, es trobarà en un millor clima comunicatiu on poder compartir les emocions quan es tracti d'una persona propera. 

Aquesta guia pretén oferir unes pautes senzilles però eficaces per parlar de la mort amb els nens d'edats compreses entre els dos o tres anys i l'adolescència.  

Pautes generals a l'hora de parlar sobre la mort

La comunicació de la mort d'un ésser estimat l'han de fer els pares. Si això no fos possible perquè precisament els ha passat alguna cosa als progenitors o no poguessin estar pel motiu que sigui, s'ha d'encarregar d'això l'adult amb major vinculació afectiva amb el nen.

S'ha de buscar un lloc tranquil, conegut, acollidor i segur per al nen, normalment la seva habitació, i seure amb ell, al seu costat, de manera que els adults que vagin a parlar amb ell se situïn a la seva mateixa alçada. Si volen, el poden abraçar.

El llenguatge s'ha d'adequar a l'edat del nen: els pares o comunicadors han d'usar paraules senzilles. El to de veu ha de ser suau, afectuós, dolç i calmat. L'actitud ha de ser propera i respectuosa.

Els adults no han de tenir por d'utilitzar la paraula "mort" o dir "ha mort". Amb poques paraules, però comprensibles, els pares han d'explicar que ha passat alguna cosa molt, molt, molt trista, que la persona ha mort i com ha estat.

Els adults han de donar espai perquè el nen pugui fer totes les preguntes que necessiti i temps perquè pugui expressar tot el que sent. Han de donar respostes sinceres i honestes, aportant els aclariments necessaris, però, a la vegada, no donant-li més informació de la que pot assimilar.

Durant tot el temps, els pares o adults estaran al costat del nen i l'acompanyaran, no el deixaran sol i acceptaran totes les reaccions sense reticències o judicis sobre si són o no conformes a allò que es pot esperar com reaccions davant la mort d'una persona propera. 

En general, se sol diferenciar entre:

  • Mort esperada: és aquella que ocorre en una persona (o una mascota) bastant gran, que ha completat el seu cicle de vida. 
  • Mort inesperada: és aquella que ocorre en la infància, l'adolescència o en l'edat adulta que encara no ha arribat a la fi del cicle vital. 
Tots dos tipus de mort poden, al seu torn, subdividir-se en:
  • Mort anunciada: és aquella que, passi a l'edat que passi, ve anunciada per signes que alguna cosa amenaçadora pot passar: un diagnòstic terminal, l'ingrés a la UCI, etc 
  • Mort sobtada: és aquella que, també amb independència de l'edat, no avisa i no ens dóna temps d'acomiadar-nos ni de preparar-nos.
Aquesta categorització no només influeix en la forma de donar la notícia de la mort als nens i, en certa forma als adults, sinó que també determina el pronòstic de les persones després de la pèrdua. Una mort esperada i anunciada, és a dir, en un avi molt gran, que s'ha anat apagant visiblement, té el millor pronòstic d'acceptació i recuperació, mentre que la mort inesperada i sobtada d'un adolescent en un accident de cotxe serà la més difícil de processar. 

Com comunicar la mort abans dels 6 anys

A aquesta edat el nen té un pensament concret i, per tant, es pren les coses en un sentit molt real, literal. Així doncs, les explicacions que donen els adults han de ser en un llenguatge directe i concret, basades en fets reals per evitar confusions que generin més angoixa i augmentin les pors del nen.

El nen en edat preescolar encara confon realitat i fantasia. Per exemple, veu dibuixos animats on els personatges sobreviuen a la mort apareixent aquesta com reversible. En aquest sentit, és important explicar la mort com el fet que el cos deixa de caminar, de respirar, ja no menja, ja no tornarà a despertar mai més,.... posant èmfasi en les expressions del tot o mai per tal d'ajudar a eliminar qualsevol idea falsa sobre que qui s'ha mort tornarà. Una idea que pot ajudar a explicar el que és la mort és la que el cos ja no podia funcionar més i per això la persona (o mascota) s'ha mort.

Prendre conciència de la mort planteja als nens d'aquesta edat dos reptes cognitius:

  • Quan un nen d'aquesta edat descobreix la realitat de la mort, s'inquieta pensant que també els pot passar als seus pares o cuidadors. Tem l'abandó i el desemparament. Cal que els adults esmentin que la mort habitualment ocorre quan som bastant grans, però, si no fos així, el cuidaria tal familiar.
  • I si la mort ha estat anunciada, és a dir, ha passat després d'una malaltia, el repte consisteix a fer diferenciar clarament per al nen que hi ha dos tipus de malalties: les comunes (refredats, mal de panxa, otitis, etc), per les que els metges sempre tenen una solució. Però que hi ha altres malalties molt més infreqüents i molt, molt greus, per a les quals els metges de vegades tenen solució, però d'altres no. A més d'aquests dos tipus, hi ha la vellesa, que no és una malaltia, sinó que suposa el moment en què el cos ja està tan gastat, que no pot seguir. Aquesta diferenciació conceptual és crucial perquè el nen no s'espanti la següent vegada que li faci mal el cap o que tingui un refredat.
Finalment, és important tenir en compte que podem trobar-nos davant dues situacions diferents: una mort anunciada o una mort sobtada.

En el primer cas és important anar preparant el nen explicant-li la gravetat de la situació, sense assegurar l'ocurrència de la mort, però avisant que la malaltia és molt greu, que els metges tracten de fer el que poden, però que el tractament no funciona, etc És bo implicar-los en el procés sempre que sigui possible, fent un dibuix per a la persona que s'està morint, visitant-la mentre encara està conscient i donant-li al nen la sensació que forma part de les cures i de tot el procés de preocupació i preparació per al desenllaç.

En el segon cas, quan la mort és inesperada, cal tractar d'ajudar el nen a acceptar la notícia sense cap preparació, cosa que costa tant als nens com als adults. Verbalitzar la nostra incredulitat i el nostre xoc els ajuda a entendre que tots, nens i adults, necessiten un temps per assimilar el que ha passat. 

Com comunicar la mort entre els 6 i els 9 anys

Els nens d'aquestes edats entenen ja que la mort és permanent, però no comprenen les conseqüències que el decés suposa per a la seva pròpia vida. Solen fer preguntes com:

  • La mort és per sempre? 
  • Morir fa mal? 
  • La persona que ha mort pot sentir-nos? 
  • On és ara? 
  • Canviarem de de casa? 
  • Seguirant venint els Reis Mags?

Els adults han d'intentar contestar totes aquestes preguntes de manera clara i procurant transmetre calma. Si no saben com respondre a alguna d'aquestes preguntes, poden posposar la resposta, dient que la pregunta és molt important i que volen respondre bé. S'han d'oferir respostes coherents. 

Caldrà tenir disposició i temps per parlar de les pors i preocupacions i, sobretot, caldrà escoltar l'infant i deixar que parli, en un lloc segur i sense interrupcions, de tot el que li passa pel cap, de tots els sentiments que està experimentant. 

A poc a poc, els pares podran observar com l'angoixa i la confusió inicials disminueixen de forma progressiva.

Com comunicar la mort a nens majors de 9 anys

Els preadolescents i adolescents entenen racionalment la mort de forma gairebé idèntica als adults. No obstant això, perceben la mort, especialment la d'un o ambdós progenitors, com una cosa que els fa diferents dels altres. 

Solen sentir por, por per la seva pròpia mortalitat, de perdre l'altre progenitor, a ser abandonats. Expressen aquesta por emmalaltint, estan de mal humor, tenen problemes per menjar o dormir i molt sovint perden l'interès per anar a l'escola. Possiblement amaguin, especialment els nois, els seus sentiments de tristesa i el plor perquè ho entenen com un senyal de vulnerabilitat i debilitat.

Els adults han de tenir present que necessitaran disposar de més espai i temps. Han d'oferir al preadolescent la possibilitat d'expressar els seus sentiments a ells, però també han d'entendre (i potenciar) que potser prefereixin parlar amb els seus iguals, o amb una altra persona de la seva confiança. Potser també prefereixi quedar-se sol amb fotografies, vídeos, música, etc. El preadolescent ha de sentir que, quan ell estigui preparat, els adults estaran a la seva disposició per parlar o per compartir les seves emocions. I que no fer-ho no tindrà cap conseqüència negativa.

A aquesta edat, és molt important que els adults li expliquin al jove que, encara que la família hagi canviat estructuralment, estaran al seu costat per cuidar-lo. Cal que el convidin a compartir les seves angoixes sobre el futur i intentar reassegurar-lo i que contestin a les seves preguntes de manera oberta i sincera, donant-li detalls específics de coses que passaran en el futur. 

Un últim consell important: els pre-adolescents i adolescents tenen certa dificultat per expressar les seves emocions. Els ajuda molt que els expliquem que no només les llàgrimes expressen tristesa. Hi ha persones que ploren, però n'hi ha d'altres que estant igual de tristos, no mostren ni una sola llàgrima, sinó que estan callats o irascibles. I que aquestes són formes de plorar sense llàgrimes.

Per saber més:

Article realitzat per la UTCCB:

Ingeborg Porcar

Directora tècnica de la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de Barcelona (UTCCB), el centre de prevenció i gestió de situacions crítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que ofereix intervenció psicològica especialitzada a individus, grups i organitzacions en l'abans, el durant i el després d'un esdeveniment traumàtic.

UTCCB:

  • Campus UAB - Facultat de Psicologia. 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Barcelona - Spain.
  • Tel. 900 10 15 80 / International calls: 93 581 37 04 / Email: info@utccb.net
Twitter @UTCCB
Icono Facebook facebook.com/UTCCB
UTCCB SIPEP UAB

Comparteix